Violència

Fa poc va complir-se el cinquantenari de l’assassinat de Martin Luther King, que va predicar la lluita pacífica a favor dels drets civils dels afroamericans. En aquells anys 60 als EUA, i posteriorment, dins d’aquest col·lectiu també hi va haver qui defensava la resistència armada (l’autodefensa) davant la violència d’una societat discriminatòria. Però fins les mateixes lluites pacífiques van qüestionar-se quan va intervenir la Guàrdia Nacional: la seva repressió va provocar una resposta considerada violenta que va utilitzar-se per deslegitimar el moviment. És un vell argument exemplificat amb una diversitat de casos: els estats moderns s’atribueixen el monopoli de la violència, apel·lant a l’ordre i la seguretat, i criminalitzen els moviments dissidents que s’hi resisteixen acusant-los de violents: tant li fa que hagin actuat per defensar-se; tampoc no importa convertir qualsevol forma de lluita (fins una pintada) en una acció violenta.

Ho estem veient dia rere dia, cada vegada més, amb l’empara de certs mitjans de comunicació: una nit t’atrevixes a veure una tertúlia d’una cadena televisiva pública estatal i escoltes un periodista argumentant que la interlocutòria de Pablo Llarena conté unes consideracions molt afinades sobre què és la violència, de manera que lloa la capacitat del jutge de veure-la on volia fer-se invisible: com ara en la convocatòria d’un referèndum; passats uns dies, veus un moment la mateixa cadena i et trobes un altre periodista que afirma que a Catalunya hi ha un terrorisme de baixa intensitat i que els CDR són una organització concebuda per exercir la violència i la intimidació. Evidentment, no són veus solitàries. La maquinària de la criminalització de l’independentisme català, paral·lelament a la causa general encoberta instruïda en l’àmbit judicial, fa temps que s’ha posat en marxa i cada dia està més engreixada. Ni tan sols importa que la justícia alemanya desautoritzi l’acusació de violència als convocants del referèndum de l’1 d’octubre. La resposta és menysprear el jutge i acusar Alemanya de menystenir Espanya. La resposta també és fustigar els CDR i fins i tot detenir-ne membres mentre es passa per alt la violència policial, els atacs de l’extrema dreta (a vegades a persones que posen llaços grocs) i l’odi escopit en columnes periodístiques i arengues radiofòniques. Mentre inventen la violència d’uns encobreixen la violència real d’uns altres.