Petits però grans

No fa massa temps em va venir a veure en Josep Pou de Serra de Daró per con­vi­dar-me a la cele­bració del 50è ani­ver­sari del Casal del poble. No us podeu ima­gi­nar l’ale­gria que em va donar pel fet que pen­ses­sin amb mi després de tants anys, tot i que em vaig esve­rar pen­sant el molt de pressa que ha pas­sat el temps. Això els més grans ho diem sovint, però és que sem­bla que era ahir, de veri­tat. Sense tenir res escrit -–reco­nec que en això he estat un des­as­tre total– sense tenir res escrit repe­teixo, podria expli­car en detall com va anar tot per acon­se­guir que un poble de poc més de cent habi­tants pogués aixe­car un edi­fici que reso­lia totes les neces­si­tats cul­tu­rals i de lleure de tot un poble, o dos pobles perquè hi hem d’adjun­tar els de Sant Iscle, que for­men part del mateix muni­cipi.

Nor­mal­ment en llocs grans sem­pre resulta més difícil enge­gar pro­jec­tes d’una certa enver­ga­dura i sem­pre es sol recórrer a l’ajun­ta­ment, encara que en tot hi ha excep­ci­ons. En la meva vida de capellà pràcti­ca­ment sem­pre vaig tenir relació amb pobles petits, pot­ser diria molt petits. I era impres­si­o­nant la capa­ci­tat de la gent per llançar-se a resol­dre neces­si­tats bàsiques i no tant bàsiques per millo­rar la qua­li­tat de vida. És pos­si­ble que ara, mirat amb ulls d’avui, fins i tot no sem­blin impor­tants coses que en el seu moment van tenir una importància extra­or­dinària. En aquells moments no hi havia ni una Gene­ra­li­tat ni una dipu­tació que pogués donar un cop de mà. L’Església era la que tallava el bacallà, i si no dieu-ho al jovent de Serra de Daró que van saber lli­gar-se el bisbe Jubany i a més d’acon­se­guir el ter­reny, un tros d’hort del rec­tor, els va anar aju­dant, de la seva but­xaca, els deia ell, cada vegada que neces­si­ta­ven diners per con­ti­nuar l’obra. No els va fallar mai. Però ells no para­ven de posar en marxa idees per poder reco­llir dine­rons. Fins i tot reco­llien bales d’userda, que els rega­la­ven els page­sos, i les venien.

Quan escric això no puc dei­xar de pen­sar en la cons­trucció del local social de Tor, un poble del Baix Empordà del que us n’he par­lat mol­tes vega­des. El local el vam fer amb el que en aquell temps es conei­xia com a pres­tació per­so­nal, que con­sis­tia en la par­ti­ci­pació de la gent, un o dos de cada casa, segons les neces­si­tats, que feien pos­si­ble que les des­pe­ses bai­xes­sin extra­or­dinària­ment. Com us deia de Tor, només vam haver de pagar el paleta, tot el demés sor­tia de la gent. Men­tre un aga­fava el carro i anava al riu a bus­car sorra un altre amb un vehi­cle mig atro­ti­nar anava a la bòbila a bus­car maons o teu­les.

En aque­lla època hi havia un avan­tatge, no es neces­si­ta­ven gaire papers. Tot es podia fer de bona volun­tat. Llàstima que hi havia qui abu­sava i feia tram­pes. Quan vam fer el local de Tor no recordo que demanéssim cap permís a l’ajun­ta­ment. Ni teníem cap paper que ens per­metés treure terra del riu Ter de Ver­ges. Hi anàvem, car­regàvem el carro i cap a casa. De ben segur que si es neces­si­tes­sin els papers que fan falta avui dia no s’hau­ria fet res del que estic par­lant. El pro­jecte del local de Tor el va fer el mateix paleta, en Pere Figue­rola, i ja ho veieu, fa més de 50 anys que es va fer i s’aguanta dret com un gínjol. Estic segur que si haguéssim hagut de fer tots els tràmits que es neces­si­ten avui dia per fer un edi­fici com els que en parlo, no hauríem tin­gut els diners per després fer l’obra. Bé, no m’inter­pre­teu mala­ment. Abans era així i sort n’hi va haver. Però també és cert que sem­pre és millor fer les coses bé. A Serra tenen un exem­ple, hi con­vi­uen el local social i el poli­es­por­tiu que han estre­nat no fa molt i que de ben segur que els ha cos­tat força més. Cada època ha fet la seva història i per molts anys.