L’ascensor social

Un estudi recent, del 2018, de P Blanco i altres investigadors de l’Instituto de Estudios Fiscales (Movilidad social, desigualdad y ciclo económico: Impacto en España de la Gran Recesión) ha esbrinat amb detall quins han estat els determinants de la mobilitat econòmica i social a Espanya durant el període 2003-2015. L’evidència trobada mostra la importància del cicle econòmic en l’evolució de la mobilitat, fortament danyada per la recessió, així com l’impacte del mercat de l’habitatge sobre l’ascensor social i sobre la desigualtat. L’anàlisi estadística informa de la importància del nivell educatiu com a factor clau de la mobilitat, juntament amb l’estat de salut. Així mateix es confirma que els individus i llars situats a la part baixa de la distribució dels ingressos van ser els que més danyades van veure les seves possibilitats de millora econòmica i social arran de la crisi econòmica i financera iniciada el 2008. Fins aquí la ressenya. Anem, però, ara a pams. Com traduir aquesta mena d’anàlisi a la definició de les polítiques socials?

Mira que és bonica la idea de l’ascensor social i com d’interessants poden ser aquelles conclusions. Quina diagnosi tan diferent suposa en efecte per a la cohesió social saber que ser pobre és només una fase de la vida, com ser jove, resolta amb esforç i competència (inversió en estudi), amb habilitats i formació professional, per tenir tots els horitzons de futur oberts. Com contrasta en constatar que néixer pobre, d’una família pobra, vol dir inequívocament viure i morir pobre. Però que difícil és utilitzar la idea de dinàmica de la desigualtat de manera assenyada, fora del tòpic. D’aquí la importància per a les polítiques públiques d’identificar les causes i conseqüències de les dinàmiques de la desigualtat al llarg de la vida de diferents generacions i la mobilitat existent dintre de cada generació, abans de pontificar sobre la injustícia social i els instruments per a la seva correcció.

Aquesta qüestió a casa nostra s’ha d’agafar amb humilitat més enllà de dades extemporànies de moviments a indicadors estadístics puntuals, correlacions que sovint no tenen ni significativitat, vencent la temptació de parlar sense evidència contrastada en favor de determinats prejudicis i actuacions de conveniència. Per exemple, sense evidència empírica es conclouen grans receptes polítiques extretes de bases de dades incompletes, d’uns pocs anys o d’individus diferents no seguits longitudinalment (és a dir, monitoritzant l’esdevenir d’unes mateixes persones al llarg d’una sèrie d’anys). Més encara, hi ha qui pren dades de ingressos (deixa fora així els aturats que segur que esbiaixen els resultats a pitjor) i sovint només considera rendes de treball declarades, ja fiscalment o per cotitzacions a la Seguretat Social (excloent així rendes mixtes i de capital).

Valorar després l’ascensor social pel percentatge de persones que milloren, respecte de les que empitjoren, pel que fa a la seva renda relativa, no deixa de resultar groller. No es considera qui són aquests, si val igual pujar que baixar en gradient de renda, ni si progressen o regressen de molt amunt o ja estaven avall. Mirar-ho amb robustesa requereix, a més, identificar si sempre són els mateixos els que progressen o empitjoren i si el canvi prové d’una causa aleatòria (per una desgràcia o posem per cas la loteria!) o sistèmica (per exemple, tots els treballadors de la construcció varen pujar de la mà del boom i després baixar amb la crisi de l’habitatge). Mirar quants romanen al llarg del temps al mateix grup de renda o es mouen té lectures de política pública diferents si fem l’anàlisi a tall de individus o de famílies (el pool d’ingressos importa i no sempre identifica un igual benestar residual després de considerar les despeses necessàries per obtenir aquells ingressos) i si els canvis es deuen a l’efecte d’emparellament entre desiguals (desclassaments) o dinàsticament d’individus iguals (ja siguin rics o pobres). Per altra banda, la mobilitat excessiva pot significar inseguretat, contrària a la felicitat d’estar a gust amb qui s’és i amb el que es fa, i amb la tranquil·litat de l’existència d’una xarxa de protecció social.

Tot i l’esmentat, i amb manca notòria d’evidència (a Espanya dades longitudinals de sèrie llarga no se’m tenen) hi ha qui lliga ascensor social amb igualtat i així amb creixement econòmic, sense considerar que la dinàmica social és típica de les economies no estancades, en creixement, i que aquest fet sovint empeny la desigualtat. En definitiva, només la política pública basada en l’evidència pot vèncer els tòpics que altrament esdevenen literatura perillosa si serveixen per a portar a l’acció política a la realitat des d’una mala diagnosi. Per fer una bona anàlisi, calen més dades, seqüències temporals sensates i continuades de manera coherent amb l’objecte d’estudi. I bons estadístics que facin de la seva professió d’analistes un important servei públic. L’estudi esmentat en aquest article no pot sinó ser un començament.