Guillem

Tenia més o menys la nostra edat quan el van assassinar. Compartíem la lluita independentista i l’antifeixista, que eren –i són– indestriables, especialment al País Valencià. Quan van assassinar Guillem Agulló, tota una generació de joves militants de l’esquerra independentista vam sentir que mataven un dels nostres, que ens havien apunyalat una mica també a nosaltres: als nostres ideals, a la nostra manera d’entendre el món.

Aquesta setmana ha fet 25 anys de l’assassinat del Guillem. Era de Burjassot i tenia només 18 anys. I després d’aquella punyalada mortal en va venir una altra quasi igual de dolorosa: la d’una justícia esperpèntica i indigna. En un judici ple d’irregularitats, el jutge es va negar a admetre que es tractés d’un crim polític i ho va reduir a una simple baralla de carrer, obviant que els atacants eren una banda de militants d’ultradreta que van cantar el Cara al Sol després de matar-lo. Tots els atacants van ser absolts i només van condemnar Pedro Cuevas a 14 anys, dels quals només en va complir 4. Més tard el tornaven a detenir en l’Operació Panzer per pertinença a xarxa neonazi i una llarga llista de delictes, dels quals fou absolt, i l’any 2007 es va presentar a les eleccions municipals de Xiva a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional.

Agulló s’ha convertit en la mostra de com la justícia espanyola –i per extensió bona part de les elits del Regne d’Espanya– ha tractat l’extrema dreta. Ho comprovem quan els autors de l’assalt a Blanquerna campen lliurement, ho comprovem el 12 d’octubre a Montjuïc quan s’arxiven les denúncies contra la Falange Espanyola, Alianza Nacional i Democracia Nacional pels seus discursos plens d’odi i amenaces. Ho vam comprovar dijous quan sortia a la llum un retall de diari de l’any 76 on el ministre Méndez de Vigo justificava la violència de l’extrema dreta com a legítima defensa. I és per això que cal, encara 25 anys després, denunciar la mort del Guillem perquè és la manera més contundent de denunciar la impunitat de la ultradreta espanyola.