Pèsols del Maresme

Ara que són tan bons..., deia a l’article d’ahir referint-me als pèsols de la floreta, varietat pròpia del Maresme. “Ara” és ara: a la primavera, tot i que conec un verduler que compta amb un pagès que n’hi subministra tot l’hivern. Gangues del clima benigne d’aquesta comarca. L’estiu ja és una altra cosa. El temps no és tan afable i els pèsols desapareixen. Millor. S’ha de deixar reposar el sentit del gust i l’olla de coure’ls. A l’hivern tampoc no en consumiria. Els pèsols de la floreta fan perfum de primavera. Moltes altres vegades els he ponderat aquí mateix. No em cansaria de fer-ho. Una altra cosa és que se’n cansi el lector... Però els lectors, avui, tenen una paciència de ferro, amb tantes notícies que es repeteixen dia a dia, i ara em refereixo sobretot a la política catalana i espanyola.

Tinc observat que davant la paraula “pèsols” molta gent ofereix una cara com de rebuig. És que han menjat uns altres pèsols, aquells que els soldats americans destacats en una missió estrangera ingereixen quan el president del seu país els visita o aquells que s’envasen i es mantenen en conserva. Els pèsols de la floreta no són conservables ni congelables. S’han de menjar acabats de collir i havent fet abans, a casa, l’operació manual de treure’ls de la clova. Cinc quilos de pèsols, tres quarts d’hora. Després ve la cocció: un bon sofregit ben confitat de cebes i alls tendres, una mica de cansalada, unes rodanxes de botifarra negra... Un dia vaig convidar la Cati i en Josep Maria a menjar-ne. “No m’agraden els pèsols”, va dir ella. N’hi vaig fer igualment. Encara me’n parla. Uns cunyats meus que són família nombrosa també n’eren refractaris, sobretot els nens. Cada cop que venen a casa els haig de fer pèsols, no els puc canviar el menú, es deuen pensar que soc monogràfic. El mèrit no és meu, cuito a dir-ho. És de la matèria. Vostès vagin a un restaurant del Maresme que ho facin bé i demanin un plat de pèsols. Per començar observaran que, un cop guisats però també abans, quan surten de la clova, no tenen el verd intens, el verd de química dels de les safates d’alumini de les tropes americanes, sinó que tiren a gris. Tampoc són com baletes, sinó petits i boteruts. Ni secs: es banyen en el suc que ells mateixos han tret. Observin primer el preu. Si costen un ull de la cara i el restaurador és honrat és que són autèntics. La cunyada sempre diu: “Haurien de tenir un altre nom, no són pèsols sinó una cosa diferent.” L’amic Toni diu que són tan dolços que s’haurien de servir de postres, però en Toni és un exagerat.

La mare hi afegia faves. No concebia els pèsols sols. Faves també del Maresme: minúscules, que es poden menjar crues, i privatives de l’inici primaveral. Era el millor plat de tot l’any, però no li he pogut encertar mai la fórmula.