Els títols de la discòrdia

Aquests dies s’ha posat en evidència que per a alguns dirigents sembla que en política hagi de ser més important exhibir un títol –el que sigui– que tenir sentit comú, que, al cap i a la fi, és el que fa que es prenguin decisions encertades o justes pel bé de la societat a la qual representen. Alguns prefereixen deixar el seny al calaix i penjar a la paret un màster imaginari perquè tothom pensi que aquells estudis els donaran una capacitat de gestió que mai no tindran perquè aquell engany els resta el principal valor que s’ha d’exigir a un servidor públic, l’honestedat. Cristina Cifuentes ha destapat la caixa dels trons amb les falsedats que envolten el seu títol. Ara es mira amb lupa qualsevol modificació dels currículums dels que ocupen càrrecs. I, en les irregularitats que van apareixent, el PP pensa que ha trobat un filó per poder dir que, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Però la majoria de casos no són iguals al de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A diferència del seu màster, no totes les enganyifes impliquen obrir una investigació penal; són mentides que no involucren ningú més que el que la diu. Cifuentes i els dirigents d’una universitat pública, en canvi, poden acabar davant d’un tribunal. A la líder del PP, no li ha importat arrossegar amb ella el prestigi d’un centre docent, amb el que això implica per als milers de joves que s’hi han deixat les banyes estudiant. Ells sí que tenen un títol que ara ha quedat devaluat.