A la tres
Trenta-quatre dies
A trenta-quatre dies del 22 de maig, que és el dia que s’esgotarà el termini per formar govern a Catalunya (i que s’activarà, és clar, el mecanisme automàtic per anar a unes noves eleccions), a mi em sembla que el que hi ha és un grau d’inquietud, d’excitació, d’intranquil·litat, d’ansietat o d’histèria (triïn vostès el terme que més els escaigui) que potser no cal. Els nervis, no se n’oblidin, de moment els han de tenir aquells que necessiten uns pressupostos per continuar endavant i que no tenen majoria per aprovar-los. I a Catalunya el que cal és una negociació, discreta, tranquil·la, sincera, i menys plats pel cap. Perquè jo (i vostè) ja ho sabem que JxCat i ERC no pensen ben bé el mateix, i que el PDeCAT tampoc, i que la CUP va a la seva. I que fins i tot dins d’aquestes formacions tampoc hi deu haver unanimitat. Si tots pensessin el mateix, potser ja s’haurien presentat junts o haurien constituït una nova formació o coalició política? Però no. Es veu que necessitem insistir i posar en relleu, un dia sí i l’altre també, les discrepàncies, molt més que no pas les coincidències. I jo em pregunto: i els unionistes, que no en tenen, de discrepàncies entre ells? Com és que la formació d’Arrimadas ironitza sobre els intents fracassats d’investidura quan ells no han ni intentat la de la seva líder? Com és que ho vivim amb aquesta pressió, amb aquesta angoixa? A Espanya, els recordo, després de les eleccions del 20-D del 2015, van estar 320 dies sense govern, i a Bèlgica hi van estar 541 dies. I la Merkel va tardar pràcticament sis mesos a formar govern amb els socialdemòcrates; i això, és clar, sense tenir els líders dels partits que negociaven l’acord tancats a la presó o a l’exili. Han passat quatre mesos de les eleccions, sí; però hi ha mig govern fora de combat, els principals líders polítics són a l’exili o a la presó, hi ha una causa general oberta que va fent passar pels jutjats mig Catalunya, i a cada candidat que es proposa investir hi ha un jutge que ho impedeix. Ah, i una premsa amiga que es dedica a magnificar els desacords, a anunciar eleccions i crear nervis cada cop que pot, i a torpedinar l’estratègia cada vegada que intueixen que agafa forma. Algú pretén que, en aquestes condicions, les negociacions siguin ràpides, fluides i transparents?