Opinió

Full de ruta

Víctimes del cas Cifuentes

Mentre ahir anotava en un paper quadre dades sobre l’escàndol Cifuentes per escriure aquest article sento per la ràdio el ministre Rafael Català. “Per molt que tingui ombres”, admetia el ministre del PP, el cas del màster de la presidenta de la Comunitat de Madrid “és un tema anecdòtic” que “no desacredita” la seva carrera política. Sí, sí, ho han llegit bé: un tema anecdòtic sense cap tipus d’importància. Que el ministre en qüestió sigui el de Justícia també deu ser anecdòtic. Com tampoc no té cap tipus d’importància que aquest ministre en concret, que hauria de ser símbol d’imparcialitat i respecte a la veritat, afegeixi sense pudor que seria prematur prendre decisions polítiques sense tenir tancades les investigacions. Arribats a aquest punt, i que cadascú esculli el paral·lelisme que vulgui per indignar-se, un no sap si posar-se a riure o a plorar. El relat del cas és tan patètic que fa riure, amb l’acudit final de la senyora Cifuentes renunciant al màster com si fos un títol nobiliari, com si el saber i l’aprenentatge es poguessin esborrar de la memòria en un moment determinat.

Però el fons de la qüestió és massa trist per posar-se a riure. Que Cifuentes s’hagi mostrat prepotent i fatxenda des del minut zero, mentint primer i espolsant-se les culpes després, hauria de ser només el seu problema i el del partit on milita. Però passa a ser el de tots quan es constata, una vegada més, que en aquest país de pandereta del qual encara no ens n’hem pogut desempallegar, resulta més còmode per a tothom posar-se la manta al cap i esperar que amaini el temporal. I quan dic tothom parlo dels que governen, dels que estan a l’oposició i només fan veure que s’enfaden, dels que manen a les universitats públiques i també dels que hi cursen màsters i no es queixen.

Per aberrant que sembli, ja podria ser que deixant passar el temps tot acabi en anècdota. El que sí que no serà una anècdota serà el desprestigi que en aquests moment ja té la Universitat Rey Juan Carlos i, de retruc, totes les altres universitats públiques espanyoles, que en lloc de posar el crit al cel han preferit passar-hi sense fer massa soroll. I amb el silenci d’uns i la prepotència d’altres, els efectes col·laterals passen ara desapercebuts i poc es parla de les autèntiques víctimes del cas, que no són altres que els autèntics estudiants de màsters.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.