De diumenge a dimarts

Un conseller de la Generalitat, de cognom il·lustre i que té una conselleria important, de primera fila i molt pressupost, publica, diumenge, a La Vanguardia, un article de plana sencera amb tot de reflexions crítiques sobre el govern i sobre el partit dels quals forma part. Plana sencera, diumenge i a La Vanguardia. Déu n'hi do. Les reflexions amplien les que havia llegit quatre dies abans en un fòrum de debat. Entremig, el conseller ha rebut el suport de diversos companys, en particular i públicament el d'un altre conseller de tanta o més importància. Dilluns, però, s'acaba la broma. Tot allò que afirmava el conseller el dia abans a La Vanguardia és rectificat i desmentit per ell mateix, amb una extraordinària tranquil·litat i amb una aparença de convicció realment dignes de veure. Ignorem la seqüència privada dels fets, però la pública és la següent. Al matí se celebra reunió al partit, l'habitual del dilluns, en què l'assumpte, naturalment, és considerat. Ho admet tothom, perquè, tot i que és evident que ens fan empassar moltes boles, si ens diguessin que el tema no es va tractar seria tan grossa que faria mal efecte i tot. A la tarda, canvi d'escenari. L'acció es desplaça a Palau, on el conseller és convocat pel president. Diuen que li presenta la dimissió, però aneu a saber; qui s'ho vulgui creure, que s'ho cregui. El cas és que surt del despatx presidencial i amb una tombarella impressionant, però sense despentinar-se, nega les idees principals que sostenia el dia abans. Aquest home, a partir d'ara, qui se'l creurà? És trist veure un home gran caient tan avall, rebaixant-se fins a aquest punt, amb una impertorbabilitat indescriptible. L'endemà, dimarts, reunió del govern. En acabar, el conseller que fa de portaveu afirma, amb aquella rotunditat que té, que la polèmica està tancada i tot perfectament aclarit. Paraules formals però inútils, perquè no s'ho creu ningú. Al vespre, el conseller humiliat i el president coincideixen en la inauguració d'un institut. El conseller, amb un posat servil, té la mà estirada una bona estona abans que el president, amb un gest indiferent, la hi encaixi.