Orriols i el CDR de Ripoll

Pare, em confesso. He pecat de pensament, paraula i obra. –I ja està? –Ara que ho diu, també per omissió: soc CDR i no he anat a algunes reunions. –I per què ho has fet, fill meu? –Fer-me CDR? –No, home! Deixar d’anar a les reunions. Au, resa tres estatuts d’autonomia i procura que no es repeteixi. Ego te absolvo peccatis tuis... Doncs m’imposaré encara una altra penitència: a risc de fer-me pesat, insistiré en el fet que els CDR practiquen la no-violència, que s’estimen el país i que precisament per això hi ha gent de totes les edats, condicions i ideologies. Tothom hi és benvingut... Tothom? La Sílvia Orriols és una patriota ripollesa que no para. Quants vídeos d’arenga combativa (no pas bèl·lica) ja se li han fet virals? Fa poc va llegir un parlament magnífic a la gent arraïmada davant la plaça de l’Ajuntament de Ripoll per protestar per la detenció de la noia de Viladecans. Hi exigia no solament la llibertat dels presos, sinó el dret a existir d’un poble mil·lenari i la catalanitat de la nació en perill. Ho va fer a títol particular i sense implicar-hi ningú. Tanmateix, això no va ser prou perquè, havent acabat ella, un parell de joves que es diuen antifeixistes no saltessin com una molla i, amb el micro a la mà, la deixessin verda. Que si no representava els CDR, que si és una ultradretana, que si atiava l’odi, i –agafa’t– que si volia una Catalunya catalana! Ella mateixa els va contestar en una carta difosa per la xarxa: “I és clar que vull una Catalunya catalana. No la vull pas ni espanyola ni francesa!”... I bé, sembla una paradoxa, però diria que correm el risc que l’autoodi arreli també dins d’alguns sectors del mateix independentisme. Hi ha republicanistes que sembla que treballin per una república en abstracte, sense referents històrics, ni lingüístics, ni de dret, també sense tradicions. Una república que voldrien bastida sobre una nova hegemonia de conceptes difusos i anacionals. I el cas és que, sense saber-ho, aquests mecs han arribat als CDR gràcies al camí obert per Macià, Rovira i Virgili, Batista i Roca, Heribert Barrera i tants altres patriotes que mai es van avergonyir d’una Catalunya plenament catalana i oberta al món, ments lúcides que van fonamentar les seves conviccions en una tasca prèvia de formació del pensament nacional. La Sílvia no hauria d’abaixar els braços. Als CDR de Ripoll hi ha de caber tothom. Si no, diria que no és pas ella qui hi sobra...