Vull ser lliure

La pre­ci­pi­tació de l’emi­gració del camp a la ciu­tat i la repressió fran­quista van com­por­tar una rup­tura en la tra­dició de cançó popu­lar d’àmbit rural o urbà que inter­pre­ta­ven des dels Cors de Clavé fins a les cuple­tis­tes del Paral·lel. La recerca del cançoner tra­di­ci­o­nal rea­lit­zada per l’Obra del Cançoner Popu­lar, que obvi­ava les com­po­si­ci­ons més satíriques, també es veié fre­nada.

En el pri­mer fran­quisme a les ràdios s’escol­ta­ven peces tra­di­ci­o­nals en veu de Gaietà Renom o Emili Ven­drell. El 1955 la Joven­tut Obrera d’Acció Catòlica havia edi­tat el cançoner Cançons a flor de llavi, on apa­rei­xien mol­tes cançons tra­di­ci­o­nals, amb molt d’èxit. Va seguir Plan­tem can­tant i Cançons de tra­mun­tana. Als ini­cis dels sei­xanta la cançó d’autor d’ins­pi­ració fran­cesa s’arre­plega a l’entorn d’Els Setze Jut­ges, però un cop més Josep Maria Espinàs, explo­rant ter­renys, publica el 1962 un EP de Cançons tra­di­ci­o­nals. Quasi simultània­ment l’Orfeó Llei­datà enre­gis­tra Cants espi­ri­tu­als, als quals en seguei­xen d’altres, empe­sos per l’ober­tura de l’Església arran del Vaticà II.

Àngel Fàbre­gues, exse­mi­na­rista, lli­bre­ter de l’Hogar del Libro al car­rer Ber­gara, crea el grup Tels­tar 33 amb els exse­mi­na­ris­tes Jaume Arne­lla i Joan Soler Amigó, entre d’altres. I es dedi­quen a tra­duir i publi­car cançoners com Uel.lé (1964), del qual es van ven­dre 26.000 exem­plars, on es bar­re­gen cançons tra­di­ci­o­nals cata­la­nes, ame­ri­ca­nes i algu­nes de can­tau­tors fran­ce­sos o ita­li­ans. Després vingué l’Iukaidí, amb èxit simi­lar. Aques­tes cançons cir­cu­len per les parròquies i els seus entorns de movi­ments escol­tes i més enllà per la con­nexió entre corals i món excur­si­o­nista.

És a par­tir de l’èxit popu­lar dels cançoners que sor­geix la neces­si­tat de divul­gar-ne la música. Gabriel Jaraba a la pro­ducció dis­cogràfica, pro­ce­dent d’Els Tres Tam­bors, i Jaume Arne­lla a la direcció artística sota el parai­gua de l’Hogar del Libro fan néixer els 4 Vents, com a segell dis­cogràfic (1967). Men­tres­tant, joves com en Xesco i Joan Boix i Edu­ard Esti­vill havien estat als EUA com a estu­di­ants i s’havien immer­git en tot el movi­ment de cançó de pro­testa amb Pete See­ger, Joan Baez, Bob Dylan, Peter, Paul & Mary. I es dedi­quen a fer ver­si­ons cata­la­nes de les seves cançons.

Tots aquests cor­rents con­flu­ei­xen als ini­cis del 1967 en con­certs en uni­ver­si­tats o focs de camp escol­tes. Els uni­fica una manera de fer par­ti­ci­pa­tiva, de pro­xi­mi­tat, d’estil alter­na­tiu dife­rent del que sig­ni­fi­cava el món dels can­tau­tors de la Nova Cançó. I en aquesta con­fluència hi havia folk nord-ame­ricà, cançó tra­di­ci­o­nal cata­lana, músiques del món, espi­ri­tu­als negres, música sud-ame­ri­cana o cançons d’ani­mació infan­til. Aquesta con­fluència de gèneres al Grup de Folk de l’any 1967 va pro­vo­car un esclat com una super­nova. Durà un any i mig. El dia de l’Ascensió, el dijous 23 de maig de 1968, fou el Fes­ti­val del Parc de la Ciu­ta­de­lla, fa 50 anys. Després de publi­car dos discs Folk 1 i 2, el grup es dis­solgué. Però les seves cançons ocu­pa­ren els car­rers i les pla­ces de Cata­lu­nya en qual­se­vol mani­fes­tació clan­des­tina, tro­ba­des de joves o excur­si­o­nis­tes o mis­ses pro­gres­sis­tes. Algu­nes encara con­ti­nuen en la tra­dició dels movi­ments juve­nils. La història d’aquest movi­ment està ben docu­men­tada en el lli­bre El Grup de Folk. Crònica d’un esclat, de Fer­ran Riera Vives, peri­o­dista espe­ci­a­lit­zat en la música d’arrel. I avui mateix al Tea­tre Kur­saal de Man­resa, aquests 50 anys del Grup de Folk seran home­nat­jats en un macro­re­ci­tal amb alguns dels seus com­po­nents i dels seus segui­dors.

Els temps polítics que vivim fan més actu­als que mai mol­tes de les lle­tres d’aque­lles cançons. Alguns desit­jaríem que retornés als cata­lans la capa­ci­tat de can­tar en públic en les mani­fes­ta­ci­ons, als camps d’esports, al tren o a les tro­ba­des de bar, que d’altres soci­e­tats no han aban­do­nat mai, coses com: “Fins quan una roca podrà resis­tir abans que se l’endu­gui el mar. Quant temps un poble haurà de patir per manca de lli­ber­tat. Fins quan seguirà l’home girant el cap per tal de no veure-hi clar. Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la res­posta dins del vent.” “De bon matí els ene­mics, amb els ulls plens de son, quan el vegin, creu­ran que somien; per molt que ho vul­guin negar s’ado­na­ran que ja hi és, el dia que el vai­xell vindrà. Aixe­ca­ran les mans dema­nant pie­tat, però no hi haurà res a fer; al fons del mar s’ofe­ga­ran com va pas­sar al faraó, el dia que el vai­xell vindrà.” “Tots junts ven­ce­rem. Tots junt ven­ce­rem demà, Oh! dins del meu cor crec fer­ma­ment que tots junts ven­ce­rem demà. No tenim cap por.” “Llui­ta­rem i aguan­ta­rem, no serem moguts! Llui­ta­rem i aguan­ta­rem, no serem moguts, igual que el pi a prop de la ribera, no serem moguts!” “Vull justícia, ...No més por­res, ...Vull ser lliure, vull ser lliure, vull ser lliure, ara mateix, ara mateix. I abans de ser un esclau enter­reu-me sota el fang, que amb Déu pugui viure en pau i lli­ber­tat.”