Saber viatjar

Tot saber té un com­po­nent erràtic que obliga l’home a des­plaçar-se. Saber alguna cosa, fixar el conei­xe­ment d’un deter­mi­nat objecte, implica poder can­viar de coor­de­na­des. No deba­des, totes les tra­di­ci­ons clàssi­ques –no només l’occi­den­tal– situen en el cen­tre del seu cànon la noció de viatge com a mètode iniciàtic. Es tracta d’un movi­ment en dues direc­ci­ons: exte­rior i inte­rior. No hi ha canvi exte­rior sense una reforma de la lati­tud interna, i vice­versa. Al cap­da­vall, l’eti­mo­lo­gia del subs­tan­tiu viatge remet direc­ta­ment al con­cepte cab­dal de via –o camí pel qual l’ésser tran­sita entre la incer­tesa d’exis­tir i la recerca cons­tant d’una veri­tat que ens jus­ti­fi­qui.

D’alguna manera, estem pre­des­ti­nats a bus­car una raó al sen­tit de ser. Hi ha una sort de neces­si­tat –o anaké– que estra­nya­ment s’embrinca i, alhora, s’oposa a la lli­ber­tat com a con­dició de l’existència. Pro­me­teu tria des­a­fiar els déus i accepta el seu destí. Hi ha un marge, una petita escletxa en aquesta sub­ja­cent tensió entre atzar i neces­si­tat. L’home –el Pro­me­teu– repre­senta el límit del poder despòtic del destí i opta per can­viar la seva lati­tud interna a fi d’alli­be­rar-se. El seu sacri­fici –fer sagrat– bene­fi­cia la comu­ni­tat política, ensems que obre el camí del conei­xe­ment a la pura con­tingència.

El destí polític d’una comu­ni­tat o poble –i àdhuc d’un indi­vidu qual­se­vol– dependrà direc­ta­ment de la seva capa­ci­tat de canvi. Saber viat­jar té un com­po­nent de risc que cal ava­luar. Can­viar de lati­tud, externa o interna, és un movi­ment de fons que ens deixa a la intempèrie. No hi ha epo­peia exempta de perills. Cada perill és una fita i cada prova superada, un mur que s’ender­roca. La il·lusió que té el poder és poder-nos rete­nir amb l’arti­fici d’una cega devoció a l’auto­ri­tat. Tren­car aquest lli­gam sig­ni­fica fer un càlcul a consciència de la rea­li­tat: esco­llir eman­ci­par-se, o bé roman­dre en posició sub­or­di­nada.

En aquest sen­tit, l’esta­ti­cisme és una manera de per­ver­tir la facul­tat del pen­sa­ment. Podreix d’arrel la capa­ci­tat humana de des­mi­ti­fi­car els dog­mes esta­blerts. Sísif i Narcís són dos exem­ples de sub­or­di­nació en el si de la cul­tura occi­den­tal. Dos exem­ples en què la pos­sessió –mate­rial en la forma de la pedra i simbòlica en la figura reflec­tida– anul·la el desig i, en con­seqüència, la pos­si­bi­li­tat de canvi ontològic i polític. Saber des­a­fer­rar-se, com Orfeu bai­xant a l’infra­mon, esdevé impe­ra­tiu si volem sub­ver­tir les con­di­ci­ons de l’existència.

No es pot con­tra­po­sar l’èpica a la dimensió tràgica de l’home. Ben al con­trari, aques­tes dues són qua­li­tats com­ple­mentàries. Orfeu i Ulis­ses, cal assu­mir les seves ense­nyan­ces si volem empren­dre un llarg viatge. Perquè no hi ha camí sense horitzó. Dar­rere de la línia ina­bas­ta­ble del destí, s’oculta el mis­teri. La por ens fa con­ser­va­dors. Saber no ha estat mai fàcil. La ignorància és el refugi dels esclaus.