La invenció de Sant Jordi

El dia de Sant Jordi, l’escola dels Escolapis on vaig estudiar em va donar l’oportunitat de rememorar els sants jordis de quan era petit durant la presentació d’una exposició de dibuixos i escultures fets pels alumnes actuals. L’evocació aviat va ser feta: no hi havia llavors Sant Jordi al carrer, com a l’escola no hi havia a penes classes de dibuix. I si dibuixàvem, les làmines que produíem no haurien pogut ensenyar-se enlloc perquè en sabíem tant com el mestre o potser, alguns, millor que el mestre. El meu pare era dibuixant professional. A mi no m’estranyava que el seu ofici no s’ensenyés a escola. Tampoc no ens ensenyaven a fer bombetes ni a ser fuster tot i tenir amics els pares dels quals treballaven en un forn de vidre o en una ebenisteria. Les assignatures eren unes altres: gramàtica, matemàtiques, història, llatí... Saber dibuixar potser no ens hauria fet dibuixants però ens hauria estimulat la creativitat, com es diu ara i com vaig dir als alumnes reunits amb motiu de l’exposició. Saber agafar un llapis i saber veure els colors és important per bellugar-se pel món.

Però parlava de Sant Jordi. A la meva escola, que tenia un vernís català molt acusat a pesar que totes les classes es feien en castellà, no ens van parlar mai de sant Jordi, ni com a titular del santoral ni com a protector de llibres i roses. El meu oncle Enric Tria era llibreter. Aquell dia muntava davant del seu establiment una parada. Era l’única en tota la ciutat. El negoci se li animava aquell dia una mica, però tampoc gaire. Les roses, si hi havia algú que hi pensava, s’adquirien a l’interior de les floristeries. Si algú hi pensava, li feia mitja vergonya anar amb una rosa, rosa rosae, pel carrer.

Dilluns, Sant Jordi, per arribar al local on havia de parlar vaig trigar tres quarts de rellotge. Normalment el camí es fa en deu minuts. Parades de llibres i de roses a banda i banda del carrer, i un tap de gent monumental. Les transaccions comercials de llibres duraven des de divendres. Tot un cap de setmana de Sant Jordi. Jo no sé si “el règim del 78” o la “transició” van ser tan nocius com ara es proclama. Sí que sé que en aquests anys a més de fer hospitals, carreteres i escoles i escola, ens hem inventat una festa que s’ha convertit en la festa major de tot un país. Reclamo la part de mèrit del resultat, ni que sigui com a contribuent. Hi cap tot: teatre, música, recitals, conferències i molta exteriorització, amb balls de gegants, correfocs... Aquest any ha tingut un ingredient nou: roses grogues i activitats per reclamar la llibertat dels presos polítics. Els que s’hi han apuntat, és clar: els que no esperaven que el règim del 78 i la transició acabessin donant aquests resultats. Caurà el règim? Anem a una altra transició? Sempre hi haurà Sant Jordi, això no ens ho treu ningú.