Instants primaverals

Tot just fa una set­mana i Sant Jordi ja queda lluny, sot­me­sos com estem a la voràgine de notícies diàries. Men­tre alguns hem vist com s’enlai­rava la pila de lli­bres que voldríem lle­gir, d’altres han com­prat o rega­lat exem­plars que, a ben segur, no arri­ba­ran ni a obrir. Aquests dies també hem sen­tit la veu de dones edi­to­res, agents literàries o lli­bre­te­res cada cop més apo­de­ra­des, que reco­nei­xen que la lec­tura els ha can­viat la vida, tant a àmbit per­so­nal com pro­fes­si­o­nal.

D’altres dones tenen poc temps per lle­gir, com la Rosi, que tre­ba­lla en la indústria agro­a­li­mentària. La conec de fa temps i diu que no se n’acaba de sor­tir: és una dona de família empo­brida, una de tan­tes tre­ba­lla­do­res que, des que es va aca­bar la crisi –ofi­ci­al­ment par­lant– té difi­cul­tats per poder man­te­nir l’eco­no­mia fami­liar. Tot i això, s’ho pren amb tena­ci­tat admi­ra­ble. Em fa pen­sar en els cire­rers que, passi el que passi, donen fruit abun­dant i, ben entrada la pri­ma­vera, són un recor­da­tori precís de la força de trans­for­mació que opera en la natu­ra­lesa. La mateixa força que actua en les dones, sobre­tot les que no tenen temps de mirar-se el melic. I ara mateix les flors dels cire­rers han dei­xat pas al fruit, un gra­net verd que haurà de madu­rar al sol de maig, igual que les ganes de viure i d’auto­a­fir­mar-se.

La vida és tos­suda: tot avança fent cas omís dels blo­que­jos polítics i emo­ci­o­nals; tenim ganes de bon temps i anhel de viure el pre­sent, sense tra­ves. Però fa mal que tan­tes dones hagin de fer sobre­es­forços que no es veuen com­pen­sats soci­al­ment. Perquè mal­grat els avenços, les desi­gual­tats per­sis­tei­xen. I el canvi de rols i de men­ta­li­tat s’està pro­duint només en una part sig­ni­fi­ca­tiva de les gene­ra­ci­ons més joves. En el seu moment, Simone Weill o Polly Young-Eisen­drath van par­lar de la neces­si­tat d’un des­per­tar femení que adoptés nous patrons psi­cològics, que no volgués emu­lar els rols mas­cu­lins ni obeís a l’afany de con­trol sinó a l’auto­es­tima i l’experiència de ser. Rols que ens des­lliu­rin de con­ver­tir-nos en vícti­mes del desig d’agra­dar o de rela­ci­ons de pare­lla des­truc­ti­ves que no es basen en el res­pecte mutu. I per damunt de tot, una equi­pa­ració de sous, perquè no se segueixi per­pe­tu­ant la diferència sala­rial que afecta tan­tes dones.

Aquests dies estic lle­gint a esgar­ra­pa­des, quan la feina m’ho per­met, Tots els con­tes de Víctor Català, d’un llen­guatge potentíssim. A Diàleg prismàtic hi diu: “la revo­lució feme­nina con­tra l’escla­vatge, con­tra la supe­di­tació, que anys ha fur­gava orba­ment, a tall de taup, pel subsòl de la consciència uni­ver­sal, aca­bava de pujar a flor”. Va pujar a flor fa temps i ha anat fent el seu procés, mal­grat les man­can­ces de les polítiques igua­litàries.

La injustícia sem­pre fa mal, sobre­tot quan no és reco­ne­guda com a tal. I ens dol també quan la patei­xen dones i homes del nos­tre país, exi­li­ats o empre­so­nats de manera pre­ven­tiva, que són exem­ple de for­ta­lesa i d’inte­gri­tat per­so­nal. Vivim temps com­pli­cats, però com­par­tim la fecun­di­tat tenaç dels cire­rers que bro­ten.