Cultura de la mentida

La impunitat de la mentida és com el mercat de la cocaïna: un negoci en espiral, que no para de créixer gràcies al fet que els consumidors es fan traficants per poder continuar consumint. L’Espanya postdemocràtica actual només s’explica per una dilatada tradició en què la mentida ha estat un salconduit social plenament normalitzat. Els GAL es van fundar als vuitanta sota la presidència de Felipe González, aquest senyor que mai va refusar (ni refusarà) la ics d’aquell terrorisme, però que ara es passeja per les tribunes d’Europa alertant que l’1-O és comparable a l’auge de Hitler i Franco. El 1992 Baltasar Garzón va aplicar la llei antiterrorista a desenes d’independentistes, instruint unes causes que no s’aguantaven per cap banda. La gestió política de l’enfonsament del Prestige l’any 2002 i l’accident de metro de València el 2006 (43 morts i 47 ferits) ens parlen d’ocultació d’informació, manipulació dels mitjans de comunicació i censura. El 2003 J.M. Aznar va fer entrar Espanya en guerra esgrimint la mentida deliberada que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Un dels casos més escandalosos de corrupció dins la UE, el cas dels ERO a Andalusia, està essent minimitzat pels mitjans de comunicació. Avui, un màster fraudulent i unes cremes robades al súper epitomitzen la mentida. Una agressió sexual és reduïda a abús sexual. Només una cultura tan assentada en el monocultiu de la mentida pot explicar també el corrent negacionista que es dona entre intel·lectuals, professors universitaris, periodistes i tanta altra gent, disposats a negar l’evidència que a l’1-O hi va haver violència policial i que hi ha grups feixistes autoritzats per patrullar els nostres carrers, i partidisme judicial, i presos polítics, i exili. Exili, per cert, escrit sense les cometes de la vergonya.