Sobirania Corte Inglés

Fa anys, quan no es parlava de procés ni d’independència, vaig mantenir una conversa amb un amic fantàstic de matís sobiranista que ocupava un càrrec en un Corte Inglés ubicat a Catalunya. Em va explicar que una vegada a l’any els directius de la cadena de tot Espanya eren convocats a una reunió de caràcter general. Els catalans, d’entrada, eren acomodats en una taula a part. Apareixia el cap superior de la companyia. Presentava la pròxima campanya de Nadal: “Cobrirem les façanes dels nostres establiments amb deu mil bombetes.” A la taula dels catalans s’aixecava immediatament una mà. Li era concedida la paraula: “A Catalunya la llei diu que les bombetes han de ser moltes menys i de baix consum.” El cap superior, que veia venir el xàfec, remugava: “Feu segons la llei.” Seguia la presentació d’unes bosses de plàstic magnífiques perquè els clients poguessin empaquetar la compra. S’alçava una altra mà: “A Catalunya hauran de ser de paper o d’un plàstic molt reciclable.” “Feu-les com hagin de ser.” El cap anunciava el nou eslògan de la temporada, redactat en forma de rodolí. “A Catalunya l’haurem de fer també en català.” “Traduïu-lo.” “És que no rima.” “Doncs feu-ne un altre.” Seguia la presentació de la campanya de primavera: “Hem contractat un torero com a model per als nous vestits d’home.” “A Catalunya s’han prohibit els toros i l’afició és escassa; podria ser contraproduent.” L’amo, impacient i superat, tancava la reunió dient: “Sabeu què? Feu el que us doni la gana.”

L’amic em reportava les reunions amb un aire compungit. Li’n vaig preguntar el motiu. “És que fem el numeret, és que els companys se’n riuen o s’enfaden, és que cada any som més rars.” Li vaig preguntar si no era ell independentista. Va mirar a dreta i esquerra: “Home...” “Bé, doncs sobiranista: no et satisfà que el govern central d’El Corte Inglés hagi d’acceptar les lleis i la idiosincràsia catalanes? No veus que ens acostem a la sobirania? Aquest «feu el que us doni la gana» val un imperi. Unes reunions més, i ho tenim.” Es va eixorivir, em va mirar amb cara d’agraïment i el vaig veure capaç d’assistir a la pròxima reunió reclamant un nou finançament perquè els Corte Inglés catalans no haguessin de sufragar els deficitaris.

Hauria de parlar amb el meu amic, que fa temps que no veig. Si encara hi treballés, li preguntaria si el cap superior del negoci segueix tan transigent o si els nostres “tenim pressa” i vacil·lacions i l’article 155 consegüent han fet imposar els toreros i els eslògans en castellà. Si ha recorregut contra la llei de les bombetes i les bosses de plàstic. Si els tira crostons de pa pel cap quan aixequen la mà. Si manté els catalans asseguts en taula a part o els barreja en nom de la unitat d’El Corte Inglés.