Independència: tres debats

A la primavera catalana ja no es viu una revolució dels somriures, sinó una revolució dels emprenyats. Pacífica, això sí, encara que el relat imposat per Madrid i el seu star system mediàtic vulgui fer creure el contrari. Però, sense trencar ni un plat, el dia 15 d’abril a Barcelona la gent va sortir massivament al carrer per dir que “ja n’hi ha prou!”: la vulneració de drets polítics que s’ha perpetrat a Catalunya, amb l’empresonament dels líders independentistes i les acusacions injustificades de terrorisme als CDR, ha posat de manifest el retrocés democràtic que viu l’Estat espanyol només preocupat per a mantenir l’actual statu quo i incapaç d’escoltar la meitat dels catalans que li demanen resoldre políticament les seves demandes. El problema de l’encaix és més evident que mai, però té una solució més que problemàtica: la judicialització de la vida política a Catalunya ha suposat un trencament emocional entre la meitat del país i el Regne d’Espanya que difícilment es podrà cosir.

Més enllà de la rauxa del dia a dia i de la guerra de declaracions, querelles i interlocutòries dels uns contra els altres, per entendre l’actual conflicte polític hi ha tres grans debats teòrics a tenir en compte. En primer lloc, en la manera de plantejar les relacions Catalunya-Espanya topen dues cultures polítiques totalment confrontades: l’autoritària i jeràrquica, de matriu castellana, i el pactisme històric que ja va configurar l’equilibri de poders a l’antiga Corona d’Aragó. Des del meu punt de vista, similar dicotomia va acabar enfrontant borbònics i austriacistes a la Guerra de Successió. Dues concepcions diferents d’entendre la relació entre el centre i la perifèria fruit d’evolucions històriques diferents: el debat actual és un capítol més de la llarga llista d’episodis que mostren com, des del seus orígens al segle XIV, Espanya va ser un puzle format per peces molt diferents, amb interessos divergents i molt difícils d’encaixar.

En segon lloc, i després d’una transició (1975-1982) que va esdevenir finalment una transacció perquè no s’aixequessin les catifes, l’esquelet constitucional ha d’afrontar el debat sobre la legitimitat de les nacionalitats històriques (les nacions!) d’avançar cap al dret a la seva autodeterminació. Legalitat contra legitimitat. La indissoluble unitat d’Espanya contra el dret dels pobles a la seva lliure determinació, recollit a la carta fundacional de les Nacions Unides o al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, de 1966. En aquest sentit, la sentència que passava el ribot al nou Estatut d’Autonomia, emesa pel Tribunal Constitucional el 2010, va esdevenir un torpede a la línia de flotació dels esforços del catalanisme polític per adaptar-se a l’Espanya del moment. El centre no va acceptar la pluralitat de la perifèria. Des de llavors el debat s’enquista i, finalment, la judicialització de la vida política actual ha estat la manera més barroera d’ensenyar al món com una de les parts en conflicte és incapaç d’avançar per buscar una solució forjada en el pacte.

Finalment, la judicialització de la política catalana –i la seva actual internacionalització amb ramificacions a tribunals escocesos, belgues, alemanys i suïssos– ens ha ensenyat que el conflicte català s’acabarà dirimint en un escenari geopolític on plana un altre gran debat històric: l’Europa catòlica contra la protestant. L’Europa clientelar, la que perdona els pecats, contra la de la moral i la recerca de l’èxit com a senyal de salvació. De fet, alguns teòrics diuen que la primera democràcia moderna va ser la república de Ginebra, la de Calví. El teòleg italià Valdo Vinay (1906-1990) encara va més lluny: “Llibertat, igualtat, fraternitat, tots tres conceptes van néixer a la comunitat calvinista i van passar després a la vida política de les democràcies. La llibertat atorgada per Déu, la igualtat a ulls de Déu i la fraternitat amb el pròxim són les característiques essencials de l’Estat just enteses com a llibertat envers la tirania, igualtat davant la llei i fraternitat en l’administració dels béns terrenals.”

Ha estat en aquells països on el protestantisme va tenir més arrelament que l’escrupolositat moral ha esdevingut una cuirassa per a protegir la divisió de poders i l’exercici de la política. Recorden les dimissions per haver plagiat tesis doctorals o haver comprat xocolatines amb targetes de crèdit oficials? Mentrestant, a l’Espanya d’avui dia, tot el sistema universitari podria entrar en una crisi de legitimitat sense precedents arran dels escàndols de corrupció per l’emissió de títols exprés de màster a la comunitat de Madrid. Però l’afectada presidenta Cifuentes nega la major.