Tribuna
Romanços de novel·la!
No són pocs els lectors rigorosos que, traspassada la quarantena, afirmen que cada vegada se senten menys interessats per la novel·la i més, en canvi, per l’assaig, per allò que ara en diuen la literatura del jo, o fins i tot, més escadusserament, per la poesia. Jo ja fa un decenni que vaig superar aquella edat tan crítica, i fa més o menys els mateixos anys que deixo caure, a qui em vol sentir, aquesta collonada: “¿Novel·les? Cada vegada em fa més mandra llegir-ne!” És una collonada colossal, sí. Sospito que, tot i la distinció de gèneres, un llibre és bo per motius que escapen a la prescripció genèrica. Tant és així que, ara que ja hem superat Sant Jordi, els voldria recomanar quatre novel·lasses; traduccions, totes elles: tres d’antigues i una de ben actual. Som-hi, doncs. La història dels set penjats, de Leonid Andréiev (Adesiara), novel·la curta traduïda pel poeta Jaume Creus. Cinc revolucionaris i dos bergants han estat condemnats a mort. “No és la mort el que espanta, sinó tenir la certitud de la seva imminència”, s’exclama el ministre que s’ha salvat in extremis del magnicidi que havia de perpetrar la cèl·lula terrorista. Els set condemnats saben bé quan seran ajusticiats, i cada un d’ells aprofita com pot les seves últimes hores de vida. És una història pertorbadora: la mort fixada posa un mirall davant cada un d’ells, que treuen el pitjor del seu ésser però també, sobretot entre els revolucionaris, el millor, el més noble.
Ben diferent d’aquesta, La clau, de Junichiro Tanizaki, traduïda per Albert Nolla (El cercle de Viena). Aquí un matrimoni que fa més de vint anys que viuen junts experimenta una revifalla inesperada en la seva vida sexual. Hi ajuden molt un tercer personatge (una mena de pretendent de la filla de tots dos) i els diaris personals que escriuen tant l’home com la dona, i en els quals confien fantasies eròtiques i altres coses, amb el secret –i pervers– desig que l’altre llegeixi tota aquella obscena confessió. També japonesa, la titulada L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue, traduïda per Jordi Mas López (El Gall Editor), planteja una història d’amor adúlter revelada a través de tres cartes. El que resulta molt enginyós és l’inici de la història: un poeta publica, en un butlletí dels caçadors de la seva ciutat, un poema sobre un caçador convencional –de fet, un home apesarat–. El principal protagonista d’aquella malaurada història passional s’hi veu reconegut, i és per això que contacta amb l’autor i li relata la història... I, finalment, Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti, traduïda per Xavier Valls i Guinovart (Navona): sens dubte, la impressió lectora més fonda que he tingut els últims mesos, per no dir anys. La història d’un pare i un fill, i la d’aquest amb el seu millor amic. Una novel·la portentosa d’homes solitaris que estimen la muntanya i la llibertat.