Termòmetre

Ànima i tendresa. Sobre la utilització d'aquestes dues paraules reflexionava Raymond Carver, narrador, poeta i representant de l'anomenat realisme brut, en una conferència la transcripció de la qual tanca el llibre Sin heroísmos, por favor. Ho feia per advertir-nos que tinguéssim present quantes vegades les utilitzem i, el més important, quin nombre de les nostres accions estan impregnades dels conceptes que porten associades. La reflexió de Carver l'hauríem de convertir en un exercici obligatori i practicar-lo amb rigor. Seria un magnífic termòmetre a nivell individual i també social que, ara com ara, segurament donaria uns resultats decebedors. Perquè malgrat saber que posar l'ànima en qualsevol projecte que iniciem és la manera més segura d'assolir els objectius, ens costa molt fer-ho. Deu ser perquè requereix uns condicionants previs massa feixucs: buscar l'ànima, estudiar-la, mirar quin color té i treballar en la seva transformació si ho creiem convenient i tenim els mitjans. Un procés que finalitza amb uns exercicis de vegades dolorosos però bàsics: acceptar-se i mostrar-se, sense embuts, i estar preparats perquè, durant el trajecte, el que posem en joc es pugui malmetre. Un cop arribats a aquest punt, superat aquest període de destil·lació, segurament serem menys reticents a dotar totes les nostres accions i les nostres expressions d'un esperit, d'uns valors intangibles que els allunyin de la buidor o de la recerca de la superficialitat. Llavors disposarem del to i del registre adequats perquè flueixin, amb tota naturalitat i abundor, tant en la teoria com en la pràctica, l'ànima i la tendresa, dues paraules que sempre haurien d'ocupar un lloc preeminent en el nostre vocabulari i en la nostra manera d'actuar.