Salvem les autopistes?

En un recent article, el professor Joaquim Muns reclamava al govern central que, per a fer front a la crisi, tingués capacitat de prioritzar l'interès general per damunt de l'interès personal i de partit. Tot plegat és d'una obvietat tan gran que en un país normal i mínimament democràtic semblaria innecessari aquest recordatori. Però, a la vista de com van les coses, l'avís resulta absolutament pertinent. Perquè, de moment, totes les mesures adoptades o anunciades en la línia d'exigir sacrificis i d'estrènyer el cinturó van a petar al locus minoris resistentiae, és a dir, damunt les ja ben maltractades espatlles dels assalariats i de la soferta classe mitjana. En canvi, les accions de protecció social que no arriben als segments modestos i necessitats d'ajuts per a arribar a final de mes contrasten amb la constant i sol·lícita actitud que mostren els poders públics a l'hora de rescatar amb diners dels contribuents les grans empreses monopolistes que col·loquen polítics o financen generosament els partits. Als pobres se'ls rebaixen les pensions, se'ls allarga la data de jubilació, se'ls planteja una reducció salarial i se'ls apugen les tarifes dels serveis públics privatitzats amb empreses híbrides mimades pels governants. Que a elles, ja se sap que no se'ls pot aplicar cap mena d'austeritat malgrat els seus escandalosos i multimilionaris beneficis obtinguts en règim de mercat captiu i sense cap relació amb l'economia real i productiva en règim de lliure competència.

Aquí, en el capitalisme de l'altiplà de la terra ferma de Madrid, no hi valen les lleis del mar i, en cas de naufragi, com passa ara, no es respecta la norma de salvament de les dones i els infants primer. Ans al contrari, sense cap recança, els capitans dels vaixells i els passatges de primera classe es fan rescatar primer i, per a un INRI encara més gran, fan pagar els bots salvavides als que deixen abandonats a la seva trista sort. En vam tenir un bon exemple a final de gener del 2010, quan el ministre de Foment va acudir al rescat de les sis autopistes de peatge que s'havien adjudicat durant els últims deu anys. Totes tenen seriosos problemes de viabilitat, perquè no poden pagar ni renegociar els seus deutes i es troben pràcticament en risc de fallida imminent. De moment, sembla que el ministeri concedirà a les empreses, que no van ser prou competents per a fer un business plan ni preveure el trànsit que figura al contracte, un dret de cobrament futur que tingui en compte el trànsit real. Que jo recordi, a Catalunya, quan el creixement del trànsit significava uns beneficis insultants i exorbitants, la concessionària mai no va retornar els excessos ni va rebaixar les tarifes. Ni veig tampoc que, ara, l'autoritat competent (a la vista de l'error de càlcul i de la negativa d'uns capitalistes que no volen acceptar les conseqüències de la seva cobdícia basada en la convicció que el papà-Estat sempre els traurà les castanyes del foc i els aportarà la xarxa protectora de l'acròbata o l'afaitat del Foro corresponent, és a dir, que el govern prengui la decisió de revertir la concessió a l'administració pública per incompliment dels termes d'un contracte que ja era exageradament favorable al beneficiari privat d'una adjudicació profitosa.

Les empreses són les concessionàries de la Madrid-Guadalajara (Abertis-Acciona-Sacyr-ACS-Caja Madrid, quin pòquer d'asos, oi?), la Madrid-Arganda (Abertis-Sacyr-Globalvia), la Madrid-Navalcarnero (també Abertis-Sacyr-Globalvia, la Màlaga-Las Pedrizas, la Múrcia-Almeria en el tram Cartagena-Vera (FCC-Ploder) i l'M-12 de Madrid (OHL). Són uns projectes amb vicis de naixement derivats de pensar que l'abús tarifari que s'aplica en època de bonança es podria mantenir en temps de recessió, i amb errors de pensar que Madrid, amb tantes autovies gratuïtes, es podria explotar com es fa amb Catalunya, contra llei, no hi alternatives al peatge. El ministre insinua que compensarà el diferencial entre el delirant trànsit previst i el real i que es crearà un altre greuge contra usuari i contribuent similar al que ja patim amb aquest invent del presumpte dèficit tarifari de les poderoses empreses elèctriques. Una fórmula que ja s'ha aplicat a l'AP-7 d'Abertis. En resum, que el negoci de les concessions és una autèntica vergonya que clama al cel i que en temps de crisi és un pecat contra l'Esperit Sant (enganyar i defraudar l'obrer en el seu jornal). En lloc de ser ajudats, els qui incompleixen de manera sistemàtica el privilegiat pla de negoci acordat haurien de ser desposseïts de l'exclusiva i sancionats. Però el ministre creu que és necessari ajudar les autopistes per a no perdre el refinançament dels bancs i les caixes. Com si aquests no fossin els amos de les autopistes!