Què vols creure?

Tantes vegades que hem dissertat sobre el que creiem o sobre el que no creiem, quan resulta que quasi sempre acabem creient les coses que teníem ganes de creure'ns. Els casats, que la veïna els estima; les casades, que els estima l'home que els ha enamorat; els pares, que els estimen els fills; els fills, que el gos que els han comprat els pares els estima. Després, resulta que el gos és sempre a casa de la veïna, que la veïna s'acaba embolicant amb l'home que havia enamorat les casades, que els fills han d'acabar assumint que el seu gos estimat es ven per un tros de carn o per la gossa de la veïna. Només alguns escriptors no assumeixen mai res, perquè facin el que facin els seus lectors volen continuar creient que els estimarien. Ara, sóc a classe. Un alumne em pregunta si crec en Déu. La pissarra, l'esborrador, el guix... una colla d'adolescents prou joves perquè encara creguin que les veritats són immutables. Senzilles com uns monosíl·labs, clares com un vidre, definitives com el toc d'un timbre. Al vespre, en una reunió del Dret a Decidir, algú proposa anar en una mesquita per tal de captar vot d'origen marroquí, i un altre que hi està d'acord ens fa riure quan imita els resos dels musulmans. I és que les veritats d'uns són també les mentides d'uns altres. Però vivim ignorant-ho perquè volem creure que hi ha veritats irrefutables i universals. I ara penso en les nostres suposades veritats científiques sobre l'epidèmia de grip que ens havia de matar aquesta tardor passada, o sobre el canvi climàtic amb què ens amenacen. Diuen que l'oceà Àrtic es desglaçarà. No ho sé. Però per on es pensen que va passar Roald Amundsen fa més d'un segle? D'aquí a cent anys, farem molt de riure. Nosaltres i les nostres conviccions eternes. Tan poc que sabíem i tant d'ego.