200 dies

S’han superat els 200 dies amb pre­sos polítics a Cata­lu­nya. 200 dies amb ostat­ges retin­guts per un Estat que es nega a seure en una taula a nego­ciar. 200 dies amb líders polítics i acti­vis­tes empre­so­nats per una Espa­nya que no coneix de transac­ci­ons o ces­si­ons per arri­bar a un acord, sinó que només entén dues pos­si­bi­li­tats: gua­nyar per KO o caure der­ro­tat. 200 dies de pri­vació de lli­ber­tat a per­so­nes que veuen amb impotència com tots els poders ins­ti­tu­ci­o­nals i fàctics de l’Estat inten­ten impo­sar un relat fals de violència i rebel·lió.

Sor­to­sa­ment, es tracta d’un relat que es desfà com la sal dins l’aigua quan instàncies judi­ci­als d’altres països euro­peus l’ana­lit­zen, sigui a Bèlgica, a Suïssa, a Gran Bre­ta­nya o a Ale­ma­nya. Malau­ra­da­ment, tot indica que els ostat­ges no podran recu­pe­rar la seva lli­ber­tat fins que la justícia euro­pea es faci càrrec dels seus casos, i fins que això suc­ce­eixi pas­sarà temps. Un temps insu­por­ta­ble per a les famílies i into­le­ra­ble per a un poble que ha impul­sat un procés d’alli­be­ra­ment dins d’un marc estric­ta­ment pacífic i democràtic. 

200 dies després, és impres­cin­di­ble no per­me­tre que el pati­ment dels pre­sos polítics aturi o para­litzi l’inde­pen­den­tisme. Hem de tirar enda­vant i superar els entre­bancs, les difi­cul­tats i la repressió. Només així anul·larem l’objec­tiu prin­ci­pal de l’Estat, que és ate­mo­rir i escar­men­tar els cata­lans per tal que no tor­nin a aixe­car-se. Ara bé, con­ti­nuar enda­vant 200 dies després i no per­me­tre que el dolor dels pre­sos i les seves famílies ens para­litzi no vol dir en cap cas que els obli­dem o que negli­gim el seu pati­ment. Ans al con­trari, els hem de man­te­nir al cen­tre del debat, els hem d’hono­rar, hem de cui­dar de les seves famílies, els hem d’escriure, hem de par­ti­ci­par i hem d’orga­nit­zar actes de suport i d’home­natge. Són dues cares de la mateixa moneda: seguir enda­vant i recor­dar-los tot­hora. Els hi devem.