Repugnants

Ja sé que soc reiterativa, i que la premsa i tots els mitjans ho han tractat a bastament. Però la meva indignació no em deixa esquivar el tema. Estic parlant de La Manada, que en el nom ja ho porten tot dit. José Ángel Prenda, Alfonso J. Cabezuelo, Jesús Escudero, Ángel Poza i Antonio M. Guerrero. Van violar de totes les maneres possibles una noia semiinconscient. Van fer una “homeneia”? No, no. Van explicitar una violència interna, convencent-se els uns als altres que és que són molt virils.

Us explicaré un cas: un violador contumaç, en sortir de la presó, va continuar violant. Un altre cop pres va demanar ell mateix la castració química. La hi van fer. Complida la segona pena, va sortir al carrer. I va continuar violant... amb un bastó. El que busca el violador és la humiliació de la dona, és així com se senten poderosos i creuen que tenen un sexe privilegiat. Quan els jutges els donen la raó, ja no tenen remei: seran violadors sempre més. De fet és la mateixa operació mental dels qui creuen que els homosexuals són marietes: si un home es deixa penetrar, és que és un dona. Quan un homosexual fa posat de doneta s’ha empassat ell mateix aquesta immensa mentida atàvica.

Aquests individus repugnants van al·legar que la noia no s’hi havia resistit. Quan jo era jove, els ginecòlegs ens deien que si ens trobàvem en el cas de ser atacades per un d’aquests covards, la millor cosa que podíem fer era deixar-nos anar, estar passives, perquè així, ens deien, no seran tan violents ni ens faran més mal.

Aquest comportament denota una malaltia segurament del lòbul frontal, i han de ser tractats per un psiquiatre. Si els riem la “gracieta”, si els deixem impunes o quasi, accentuaran un comportament “de mascles”. No cal afegir de mascles no evolucionats. Jo crec que el millor que hi podem fer és ajudar-los, mitjançant un tractament psiquiàtric. I després diuen que el poble català quan es manifesta –que és un dret constitucional– és un poble violent!