Les petjades de Pujol

Una colla d’amics i incondicionals de Jordi Pujol van aconseguir dilluns d’arrencar-lo del despatxet del carrer Calàbria on es mig consumeix i dur-lo a l’acte d’homenatge en honor seu que es va celebrar en un centre acadèmic de dalt de tot de la Via Augusta, aquest carrer serpentejant que arrenca de la Diagonal i que mai no he acabat d’entendre on va a morir. A Sant Cugat? En tot cas, Pujol va ser conduït lluny del centre i l’exposició pública. A l’entrada hi havia sis furgonetes dels Mossos i un grup fosc de gent. “No té res a veure amb el nostre acte”, m’assegura una senyora. La sala, de dimensions regulars, tota plena. La mitjana d’edat, pels núvols. En acabat, quan aniré al lavabo perquè l’acte ha durat més de dues hores, un senyor que fa la mateixa evacuació em dirà: “La pròstata apreta, oi?”, i m’ofendré una mica.

El juliol farà quatre anys que Pujol va divulgar la confessió que l’ha enclaustrat al despatxet de Calàbria. Només n’ha sortit per anar a casa i a missa i assistir a actes triats i mesurats: un sopar amb amics, un altre amb gent propera, una conferència indefugible –com a oient–, un funeral... Un? Els amics i molts consellers dels seus governs se li moren. Ell farà vuitanta-vuit anys el mes que ve.

Introduïts per Carles Duarte, van parlar col·laboradors seus i historiadors. Molt bé, Carme Laura Gil. L’historiador Roig Rosich va mencionar els famosos diners evadits a Andorra. En va carregar la possible responsabilitat a la família. Alguns membres de la família hi eren. Al meu costat, un senyor de l’organització va quedar garratibat. Al final, Pujol va ser convidat a pujar a l’escenari. Es va treure de la butxaca els paperets de sempre amb els apunts de sempre. El Pujol de sempre, es va dir la gent, que s’havia alarmat una mica veient-lo acostar-se ranquejant al micròfon. També hi feia haver estat tanta estona assegut. Es va agafar a una narració de Manuel de Pedrolo –és l’Any Pedrolo–, la va barrejar amb una de pròpia continguda en el seu llibre de presó i va parlar de les petjades. De les petjades seves, les que ha deixat amb la seva obra de govern: l’escola, els Mossos, els hospitals, l’europeisme... Hi ha el perill que les esborri un cop de vent. Hi ha el perill que no es vulguin seguir a causa d’una desviació, una falta... La seva falta, l’esguerro que purga. S’ha prohibit parlar sobre la independència, els presos, els exiliats... “No estic en condicions polítiques de dir res, ni públicament ni confidencialment”, m’ha dit algun cop. Els actuals agents polítics tampoc no li consulten res. Les petjades: el seu testament en un acte crepuscular. Em va fer l’efecte que s’hauria sentit més confortable si no l’haguessin rescatat del despatxet de Calàbria. Que hi passin d’un en un.