Deu anys sense en Tià

Demà es presentarà el Desè Memorial Sebastià Salellas, que els anuncio que serà molt potent i portarà primeres espases a Girona per debatre temes diversos sempre relacionats amb el moment actual i el pensament de qui va ser advocat, regidor, professor i no sé quantes coses més. I això em recorda que el dia 28 d’aquest mes farà deu anys que va morir el meu amic Tià. Tenia 59 anys i li faltaven menys de tres mesos per fer-ne 60, els que ara tinc jo. Però jo a en Tià, fos per la manera com el vaig conèixer, fos per la imponent barba que el caracteritzava, fos pel que fos, sempre l’havia vist com un germà gran que tenia les coses molt més clares que no pas jo. El trobo a faltar. Per fer els sopars dels dimecres en què es parlava de tot i de manera fins i tot abraonada, perquè per ser amics i sopar plegats i estimar-se no fa falta pensar sempre igual. Quan el vaig conèixer, jo treballava en el Diari de Girona i quan li vaig demanar una entrevista per parlar d’una trobada de juristes de primer nivell o no recordo el perquè, es va posar a riure i em va dir que no em deixarien pas publicar res seu. Era una època en què era regidor i no trepitjava l’Audiència a defensar casos, o ho feia molt poc, perquè deia que no volia perjudicar els seus clients. Sí que voltava jutjats i sí que era arreu on hi havia activitat: ocupes, moviments alternatius, independentistes, gent torturada, perdedors en una societat de guanyadors... Ell sempre hi era quan calia, i llavors calia molt. La informació i l’entrevista es van publicar per a la seva sorpresa i allà va néixer una relació que es va consolidar poc després amb el meu pas a El Punt i, especialment, quan per les meves mans van passar centenars dels seus articles d’opinió, sempre valents, massa vegada incompresos, perquè quan parlava del que creia just, ho defensava a mort i no li importava fer-se adversaris polítics. Als consells editorials del diari era contundent, un corcó. I jo pensava moltes vegades que no tenia raó i discutíem. Però d’ell vaig aprendre que tothom té dret a ser defensat, idea que va practicar fins a la seva mort, ara sí a l’Audiència Provincial o a la Nacional, que li va valdre èxit mediàtic. Tot va acabar de sobte i de sorpresa, i va ser una putada. Trobo a faltar els sopars, les discussions i el fet de reconèixer que un i altre, tan distants a voltes, estàvem d’acord en les coses importants. Et trobo a faltar, Tià.