Contra els GDR

Un dels efectes col·laterals més indignants originats per la cerca i captura contra l’independentisme consisteix en la mania aquesta de despenjar els llaços grocs que reclamen la llibertat dels presos. Posicionar-se contra la llibertat d’algú, al marge del presumpte delicte que se li vulgui imputar, ja et situa per sota d’un nivell d’humanitat que convindria preservar abans que el món acabi de petar. És la mateixa manca d’humanitat d’aquella mena de gent que primer aplaudeix la crueltat de les presons preventives i al final justificaria per aclamació la instauració de la pena de mort. Fins que li toca el rebre a algú que els és proper, és clar, aleshores sí que descobreixen les virtuts de la compassió. Però el més llastimós dels autoanomenats GDR (Grups de Defensa i Resistència) és la poca cultura democràtica que exhibeixen i la pretesa superioritat moral que gasten. Despenjar els símbols de protesta dels altres és un exercici propi de les societats totalitàries. Si vols, penja els teus, però no facis malbé els de ningú. I, sobretot, no siguis brut, que per a alguna cosa hi ha papereres.

Encara més ridícul és sentir-los com miren de justificar-se dient que no és tolerable penjar llaços al mobiliari urbà perquè el mobiliari urbà és de tots. La conquesta de les llibertats democràtiques, sempre i pertot arreu, va precedida de les protestes al carrer. L’adhesiu subversiu, per exemple, va ser l’arma més eficaç durant la Transició, ho haurien de saber ells, que la troben tan modèlica. A més, voler limitar les expressions d’inconformisme al balcó de casa és compartir la màxima de Franco: faci com jo, no es fiqui en política. Un país lliure d’estelades i de llaços grocs, prometen, tot sovint amagats sota l’anonimat vergonyós dels passamuntanyes. Aquest és el país que somnien: un país encadenat als intolerants. De gent amagada a casa, engarjolada rere els balcons. Amb el mobiliari urbà intocable i els drets civils rebregats.