Els gitanos de Lleida 

La neteja ètnica con­tra els gita­nos ajuda a enten­dre el xenòfob pen­sa­ment espa­nyol vers els altres. Un lle­gat intel·lec­tual que per­dura. Pri­mer va ser l’expulsió dels jueus (1492), després la dels moris­cos (1609), poste­ri­or­ment (1749) el geno­cidi con­tra el poble gitano. Un grup ètnic que prové de les regi­ons índies de Pan­jab i el Rajast­han, que per l’Iran van emi­grar cap a Europa i nord d’Àfrica pels volts de l’any 1050.

Marc Pons des del digi­tal El Naci­o­nal diver­ses vega­des ha denun­ciat “la Gran Redada” que el Borbó Fer­ran VI ordenà ara fa 269 anys. L’exe­cutà el minis­tre Ense­nada, minis­tre de la Guerra jun­ta­ment amb el pre­si­dent del Con­sejo de Cas­ti­lla, bisbe Vázquez Tablada. Van tenir plens poders, amb el més abso­lut secret, per dete­nir, con­cen­trar, recloure i exter­mi­nar “todos los gita­nos del reyno de España”. El resul­tat fou un holo­caust, hom cal­cula que sobre una població de 50.000 per­so­nes hi hagué 12.000 vícti­mes mor­tals. Cal afe­gir-hi milers de famílies sepa­ra­des i la pobresa impo­sada per la ruïna de la comu­ni­tat romaní hispànica. Aquesta supo­sava un 1% de la població. La idea era la supre­ma­cia cas­te­llana, la depu­ració racial, la religió única.

On hi havia més gita­nos, asse­nyala Marc Pons, era a Cata­lu­nya i a la mei­tat ori­en­tal d’Anda­lu­sia, Gra­nada. Per efec­tuar la barbàrie van entrar amb violència i per sor­presa als bar­ris gita­nos la nit del 30 de juliol de 1749, tan­cant acces­sos, atra­pant homes per una banda, dones i nens per l’altra. El destí dels homes foren les pre­sons mili­tars, l’escla­vi­tud en la cons­trucció mili­tar naval espa­nyola. Altres foren envi­ats a gale­res; dones i nens, reclo­sos en con­vents i cases de cari­tat.

A Cata­lu­nya i Gra­nada s’efec­tu­a­ren les ordres amb retard de 25 dies, fet que faci­lità la fugida de molts. La llei no fou dero­gada fins al 1761. L’estigma, però, ja estava ins­tal·lat, el gitano seria con­si­de­rat d’ales­ho­res enda­vant com un ser des­ar­re­lat, delinqüent i heretge.

Arreu de Cata­lu­nya hi ha comu­ni­tats gita­nes, a Miral­camp (Pla d’Urgell) els nens ens hem criat amb ells. A mit­jans dels cin­quanta va arri­bar-hi una família extensa, els Buñuales, els grans tre­ba­lla­ven a jor­nal i els xiquets venien a l’escola unitària on els meus pares eren mes­tres. Així fins avui. Gent com la resta del poble. Omple d’orgull qual­se­vol per­sona honesta el saber que els gita­nos de Lleida volen esbor­rar del nomenclàtor dels car­rers de la capi­tal de la Terra Ferma el nom d’un geno­cida, el Marquès de l’Ense­nada. A Lleida els gita­nos hi han apor­tat la cul­tura pròpia i la iden­ti­tat específica, música, també color i ale­gria. També tre­ball i feina.

Els gita­nos de Lleida, de Gràcia, de Figue­res, de Tor­tosa, d’Hos­ta­francs, de la Mina, de Miral­camp o de Per­pinyà són una cul­tura pròpia a casa nos­tra, són lle­ials a la pròpia història, com també a la nos­tra que també és la seva, mal­grat tots els incon­ve­ni­ents del món con­tem­po­rani que ha tren­cat tants i tants anys de tra­dició i con­tinuïtat. És la lli­ber­tat, el conei­xe­ment, la igual­tat, l’esbor­rar ata­vis­mes equívocs, el que els fa enca­rar amb orgull el món con­tem­po­rani. El que fa que rei­vin­di­quin un espai propi, d’igual­tat en la diferència, de for­mació i estu­dis, de llocs de tre­ball i el rebuig més abso­lut a la dis­cri­mi­nació. No tot són flors i vio­les en el món gitano; tenen, com els paios, gent de tota manera, pro­ble­mes secu­lars que van de la seva forma de ser i viure a un recel que és fruit d’anys de mar­gi­nació i no escol­tar les seves neces­si­tats i rei­vin­di­ca­ci­ons. Tan legítimes com les que més.

Els gita­nos de Lleida amb aquest acte pio­ner cul­tu­ral i històric mar­quen un camí d’auto­a­fir­mació, dar­rere vin­dran més i més deman­des. Cata­lu­nya, la Lleida honesta, digna, capi­tal de la Terra Ferma, han de mar­xar a l’uníson en un camí de justícia i lli­ber­tat que hem de seguir ple­gats. No ser­vei­xen els diri­gis­mes pater­na­lis­tes, ni acon­se­guir els seus vots a canvi d’inver­si­ons con­cre­tes sense fona­ments de futur, com s’ha fet a Lleida i altres llocs. El que cal ara és pri­mer escol­tar, després dia­lo­gar i final­ment con­sen­suar. Fa anys hom podia sen­tir que els gita­nos eren una cul­tura folk a casa nos­tra. Avui aquest lema ha de dir i ser que és una cul­tura nos­tra a casa nos­tra.