Torra al país possible

A un quart de nou del vespre del dijous 10 de maig del 2018, més de mig Catalunya, també la independentista, es va preguntar qui era Quim Torra, l’home que des de Berlín el president Puigdemont acabava de designar perquè presidís la Generalitat en comptes seu. Els nacionalistes espanyols el tenien més localitzat i fitxat. De seguida li van treure la fitxa. Ens tenen a tots fitxats.

El dia dels Innocents complirà cinquanta-sis anys. L’endemà els farà Puigdemont. Es porten un dia de diferència, són exactament coetanis. El vaig conèixer fa molt. Havia arribat de Suïssa, on havia treballat d’advocat en una empresa. Acabava de fundar una editorial de textos teòrics, Acontravent, i buscava autors i gent que la poguessin propagar. Ell mateix perseguia una projecció pública. Es volia obrir pas entre l’independentisme, llavors minoritari. Va semblar que aquella trobada havia de ser l’inici d’una amistat sostinguda, però els camins es van bifurcar. Ens hem anat veient de tant en tant. Li he seguit la projecció: editor de llibres solvents i minoritaris, president d’Òmnium, molt bon director inicial del Born Centre Cultural, alguna feina més a l’administració, l’editorial que per aquestes dispersions decandia... Li he observat que només llegeix articulistes d’abans de la guerra. Ha publicat estudis d’Eugeni Xammar i un llibre de títol que ara inquieta una mica: Viatge involuntari a la Catalunya impossible. No s’alarmin: va de periodistes antics. En un discurs que va pronunciar al Parlament fa unes setmanes, ja com a diputat de Junts per Catalunya, va preguntar a Espanya quin problema tenia amb els presidents de la Generalitat de la Catalunya contemporània, que gairebé tots han patit presó o exili, exercint el càrrec o no. Tret algun exabrupte que m’ha sorprès, Torra és tranquil, dialogant, culte, bonàs. Ara se li ha d’afegir un altre atribut: valent. Alerta, Quim.

Puigdemont el vol “provisional”, que governi “l’interior”. Compte també amb els provisionals i els delegats; els “titelles”, que diuen a Madrid. Recordem Becket. No el Becket de Tot esperant Godot, encara que pel temps que fa que esperem govern també ens hi podríem referir, sinó el Becket que es va imposar al rei d’Anglaterra que l’havia nomenat bisbe perquè li fos submís. Un càrrec marca, fa créixer la personalitat i la iniciativa. El propi Carles Puigdemont n’és exemple, respecte a Artur Mas

Que ERC l’hagi acceptat fa pensar que el seu govern serà més harmònic que no diuen els propis i estranys. Quim Torra va formar part de Reagrupament, l’escissió d’ERC que es va associar a Convergència. Ja ho veurem. De moment hi haurà govern, i per aquest motiu estem millor que ahir, o no tan pitjor.