Opinió

la crònica

Presència, absència

“I a quant ascendeixen aquestes sancions del Ministeri..?

“A quatre-centes mil pessetes.”

“Molt bé. Ens en farem càrrec; però agafeu immediatament el relleu de Presència.”

Era la tarda de Corpus, el mes de juny de 1967. La processó tot just acabava d’entrar a la catedral. I al Palau Episcopal ens rebia el Dr. Jubany, encara revestit amb els ornaments de la cerimònia. Una reunió sol·licitada per Francesc Ferrer, Narcís-Jordi Aragó, Jordi Dalmau, Pere Madrenys, i aquest cronista. El setmanari Presència, nascut a Girona, es redactava llavors gairebé a Barcelona, dirigit per Carmen Alcalde. Els seus continguts eren intolerables per al règim, i inquietants per a l’Església. Li havien caigut reiterades sancions, que si no es pagaven el posaven en perill.

El bisbe de Girona Narcís Jubany –més endavant cardenal– comprometia aquella suma, que llavors era una fortuna, per a la seva continuïtat, però passant el setmanari a unes altres mans. Pere Madrenys, que era secretari del bisbe, va gosar preguntar:

“Senyor bisbe: I com es justificarà aquesta sortida de diners?”

“Un donatiu a la Creu Roja polonesa”, li va respondre, impàvid, el bisbe.

Va ser un secret ben guardat. El bisbe no va voler figurar enlloc. L’equip dirigit per Narcís-Jordi Aragó es feia càrrec del setmanari en aquell clima enrarit de censura i dictadura. Fins llavors s’havien publicat cent números. Se n’editarien quatre-cents seixanta més, pel sacrifici –és així– de Jaume Curbet –impressor– i l’equip d’en Narcís-Jordi Aragó i seguidament Pere Madrenys.

Després agafaria el relleu El Punt, que el convertiria en suplement setmanal, fins arribar al darrer número: 2.300, quan s’anuncia que deixa de publicar-se. En total, 55 anys de capçalera.

De totes les vicissituds sofertes sota el règim franquista, potser el moment més delicat fou el del número de 28 de febrer de 1970, del qual publiquem la portada. Les presons espanyoles estaven plenes de polítics i sindicalistes. Es van recollir 326 signatures de persones significatives de Girona, reclamant amnistia, i es van publicar totes amb els noms i cognoms. El règim es va sentir atacat i la reacció va ser brutal. Al cap d’un temps el Consell de Ministres suspenia el setmanari, amb una excusa administrativa... Però el Tribunal Suprem el va manar restituir passats dos anys, atenent un nostre recurs.

Se’ns permetia una certa melangia en conèixer que la capçalera que tants gironins vàrem defensar des d’aquell llunyà 1967 no tornarà, per ara, a veure la llum. I precisament en aquests moments, quan un clima enrarit de mentides i repressió ens recorda aquell altre en el qual es va reclamar amnistia. Una vegada mes caldrà un esforç col·lectiu!

Per sort una nova capçalera –La República– n’agafa el relleu. Li desitgem una llarga travessia!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia