Literatura tatuatge

Un dels llibres més venuts per Sant Jordi va ser Piel de letra, de Laura Escanes. En aquesta obra, l’autora aplega diverses proses i reflexions sobre la seva vida. L’interès del llibre rau en el fet que s’hi pot detectar una variació de les típiques fórmules dels llibres mediàtics. Per entendre’ns, Martí Gironell o Antoni Bassas, dos dels autors més venuts en català, fan literatura o assaig mediàtics en la mesura que tenen la intenció de comunicar una història amb una certa coherència i claredat. Ja se sap que la literatura i el pensament no són això. És a dir, no són formes de transmissió de continguts ni d’informació, sinó que, a través de tota mena de jocs formals i conceptuals, volen justament interrompre la comunicació per mostrar, no pas allò que passa, sinó més aviat allò que no és ni s’esdevé. Són llenguatge que s’escriu a si mateix, desacoblat del món.

Ara bé, en Escanes ja ni tan sols no hi ha la voluntat de comunicació dels llibres mediàtics. En la seva literatura del jo, el jo ja no és sinó un cos, una pell, on s’hi tatuen paraules que són imatges més que no pas significats. Escanes escriu frases com ara: “ Y da igual cuántas veces me haya caído. Por mucho que intente cambiarlo. Por mucho que me impulsen. Voy a mi ritmo”. O a un “Tú” li diu que “eres”: “La luz en la oscuridad”; “El primer baño del verano” o “La palabra amor en un corazón”.

Aquestes frases-tatuatge, doncs, són un exemple perfecte de la reducció de la subjectivitat al cos. El subjecte modern es basava en la formació d’una voluntat autònoma i un esperit crític (el famós Bildung alemany), de manera que la construcció de la subjectivitat representava un projecte d’alliberament a través de l’educació, i sobretot l’educació estètica, i de l’autoconsciència col·lectiva.

Però amb l’escriptura d’Escanes passa el mateix que amb els tatuatges. Davant d’aquests textos convertits en imatge per fer visible un cos, ja no hi ha possibilitat d’establir cap distància crítica ni cap experiència de desalienació. Per tant, si l’operació de l’escriptura mediàtica consisteix a organitzar de manera eficaç sèries de clixés i de tòpics que monopolitzen el sentit del text, aquí ens trobem que els clixés i els tòpics s’inscriuen sobre el paper de la mateixa manera aleatòria amb què es distribueixen tatuatges al voltant d’un cos. Al pròleg, el marit d’Escanes, Risto Mejide, fa un intent desesperat de recuperar un subjecte sota la pell i per això diu que “la piel envuelve la idea de uno mismo”. Però aquest intent certifica que el mateix subjecte o idea d’un mateix s’han convertit per a molta gent com Escanes en un altre tatuatge dels seus cossos magmàtics fets de pell, paraules, imatge i mercaderia.