LA GALERIA
Meritocràcia
Casualitat o no, però el mateix dia que aquest diari publicava que la Diputació de Girona havia aprovat un codi de conducta per als alts càrrecs, unes planes abans el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, opinava sobre quins haurien de ser els criteris de selecció dels nous directius públics. I tot en una setmana en què, finalment, ja tenim nou president de la Generalitat. I per tant tot un seguit de nomenaments a la vista. En el cas del codi ètic de la Diputació, cal destacar que es va aprovar per unanimitat, fet que ens hauria de plaure ja que els partits han demostrat cert consens polític en un tema essencial per a l’activitat política. També és cert que en una situació més o menys ideal, no hauria de caldre aprovar aquests tipus de codis de conducta. Perquè en una situació més o menys ideal, les persones que es dediquen a la política ja haurien de donar a conèixer el seu patrimoni sense que cap codi els obligui a fer-ho; ja haurien de donar a conèixer el seu currículum, el de veritat, no el falsificat, sense que els hi obliguin, i ja haurien de tenir un comportament auster sense que ningú no els hi obligui, perquè a fi de comptes juguen amb els diners de tots plegats. Però com que la situació no és la ideal, com que des de fa temps i arreu es donen casos de conductes poc adequades, al final no queda més remei que optar per la imposició. Miguel Ángel Gimeno en el seu article també parlava d’ètica. Concretament de la necessitat que els directius de la funció pública tinguin competències ètiques sòlidament arrelades a més de, per descomptat, capacitats professionals. Parlant no tant dels càrrecs de marcat perfil polític, sinó dels alts càrrecs de l’administració amb perfil de gestors, apareix la meritocràcia. Un concepte amb connotacions tant positives com negatives, que provoca opinions oposades. Però el que ens hauríem de preguntar és per què fa por que per arribar al capdavant d’un govern, una institució, una organització, una entitat o una empresa comptin més la professionalitat, el talent o els mèrits personals i no tant altres aspectes com els contactes, la riquesa, el cognom o la classe social. Com en el cas de comportaments poc adequats que han portat a fer codis de conducta, no costa gaire trobar casos de persones que són on són no precisament per mèrits propis. La meritocràcia no és perfecta, però obviar-la, encara menys.