Eleccions anticipades

Comença a ser un mal costum deixar a mitges les legislatures. Les tres últimes, la novena, la desena i l’onzena legislatura, s’han acabat abans d’hora. El procés s’ha demostrat tan dinàmic com inestable i ha posat fi a polítics, partits i legislatures. I continuem sota el signe de la provisionalitat. Serà tan breu la dotzena legislatura com les que l’han precedit?

Des del 21-D sembla que hi hagi l’interès d’estendre l’ombra de la incertesa i l’amenaça de les eleccions. Tant és així que ni tan sols la investidura, que havia de certificar l’entrada en un cert període d’estabilitat, va començar amb l’advertiment que abans de final d’any es podria dissoldre la cambra. Mentre el candidat defensava el seu programa de govern a la tribuna del Parlament els diputats podien llegir l’avançament d’una entrevista de Carles Puigdemont al diari italià La Stampa en què s’advertia de la possibilitat de tornar a avançar els comicis com a eina per lluitar contra la repressió.

Els menys estranyats van ser els diputats de Junts per Catalunya, que ja van tornar de l’última reunió del grup parlamentari a Berlín tan convençuts que hi hauria govern com que aquest seria molt breu. Però des de llavors i, sobretot, desprès de la sessió d’investidura, ja ningú no parla que hi pot haver noves eleccions abans de final d’any.

Si l’objectiu declarat del president de la Generalitat a la passada legislatura va ser portar el país a les portes de la independència, el d’aquest període, segons el nou president, és l’impuls de l’elaboració d’una constitució per la república. El president Torra proclama lleialtat al mandat de l’1-O de construir un estat independent en forma de república, però ha evitat posar terminis al seu compromís. Un exercici de realisme?

Quim Torra diu, igual que Carles Puigdemont, que va ser un error no aplicar la independència el 10 d’octubre. Però l’actual President de la Generalitat continua explicant que des de llavors han passat tantes coses que ara cal entrar en una fase de nova musculació. Per a Torra el que cal és estar alerta i ho il·lustra afegint que ara és el moment de buscar un altre moment. Ara no és l’hora, ve a dir. Per primer cop en anys el missatge és que no hi ha pressa.

Tornem a fer memòria dels discursos pronunciats a la sessió d’investidura. El candidat i els grups que li van donar suport van coincidir, com era de preveure, en la gran majoria de les anàlisis i de les propostes. Fins i tot en els auguris menys previsibles. Fins i tot en alguna que no es pot considerar tan previsible. El fet que tots ells destaquessin el paper fonamental dels ajuntaments en la nova etapa no pot ser una casualitat. Menys quan estem a poc més d’un any de les eleccions municipals.

La política catalana ha passat d’estar ocupada majoritàriament per metges a tenir en primera línia un bon grapat d’historiadors i periodistes. Pot ser la causa o la conseqüència de la importància del relat en la societat de la comunicació. O potser només una coincidència. Però darrerament s’escolten molts arguments polítics fonamentats en raonaments històrics, com els de qui recorden que Francesc Macià va declarar la República Catalana després de les eleccions municipals del 1931. Els historiadors saben que la victòria d’Esquerra en aquelles eleccions va ser més minsa del que guarda la memòria però que va anar acompanyada de l’efecte extraordinàriament important i simbòlic dels resultats aconseguits a la ciutat de Barcelona. Uns quants anys abans el catalanisme havia iniciat el seu camí a les institucions locals i, després del carreró sense sortida en què ha entrat a les darreres legislatures, l’independentisme mira de refugiar-se allà mateix.

Aquest temps de bloqueig hauria de servir per veure com evoluciona el calendari judicial i per millorar la posició de defensa dels presos, però també per recompondre el discurs i per preparar les eleccions municipals. Esquerra Republicana ho ha començat a fer en la seva ponència política i el PDeCAT s’enfronta a un debat pel lideratge. En aquest context creix la idea que hi ha la intenció de fer coincidir les eleccions al Parlament amb les municipal en el que podria ser presentat un altre cop com un gran plebiscit, que en aquest cas sumaria l’escenari internacional en coincidir també amb les eleccions europees.