Tribuna
La pesta
En produir-se les primeres baixes, ningú no s’imaginava l’abast que aquell fet arribaria a tenir. Podia tractar-se d’un esdeveniment casual, i ningú no en va fer gaire cas. Quan a algú se li va acudir fer un balanç del nombre d’afectats, es va constatar que “la suma era consternadora. En pocs dies, les víctimes es multiplicaren, i es feu evident que es tractava d’una vertadera epidèmia”. Quan hom gosà dir que podia ser la pesta, els incrèduls varen contestar que “fa anys que ha desaparegut”. D’altres sostenien “que és un malson que passarà”. Alguns, referint-se als habitants del país, deien que “ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues”.
Cada dia que passava, pujaven les xifres dels afectats. Tot feia pensar que algú havia inoculat un microbi mortal i n’havia esperonat la propagació; “a partir d’aquell moment, la pesta ja va ser un afer de tots”. Per tal de poder-ne fugir, els més decidits abandonaren la ciutat i prengueren el camí de l’exili; “la separació d’un ésser estimat esdevingué sobtadament el de tot un poble i, amb la por, el sofriment principal d’aquell llarg exili”.
En boca de molts dels afectats es podia sentir: “De fet, sofríem doblement, de primer pel nostre propi sofriment, i després pel sofriment que imaginàvem en els absents, fill, esposa o persona estimada.” Els més realistes deien que “sabíem que la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi”. Reconeixien que la seva condició era la de presoners. Els habitants de la ciutat “experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats”.
No hi havia només exiliats a l’exterior; “per a la majoria era l’exili a casa seva”, sobretot d’ençà que es tancaren les portes de la ciutat. Els primers mesos molts tenien, “enmig de la seva inquietud, la convicció que es tractava d’un accident al cap i a la fi temporal”. Els predicadors, però, parlaven de la “caça mortal que avui es fa pels nostres carrers” per causa dels pecats comesos per la mala gent que volia deixar el ramat. La plaga tenia, doncs, un “caràcter punitiu: estaven condemnats, per un crim desconegut, a un empresonament inimaginable”. Enmig d’aquella atzarosa situació, molts “tractaven de fugir de l’atmosfera de pànic” que havia envaït totes les places i carrers de la població.
La ciutadania no es resignava a restar impassible: “Sigui com sigui, és cert que el descontentament no parava d’augmentar i les autoritats havien temut el pitjor i previst seriosament les mesures a prendre si la població, sotmesa a la plaga, es llançava a la revolta”, perquè quan hom constatava “la misèria i el dolor que ocasionava, calia ser boig, cec o covard per resignar-se”. En aquelles difícils circumstàncies, alguns derrotistes “anaven dient que res no servia de res i que calia caure agenollat”. Altres, però, més coratjosos, manifestaven “que s’havia de lluitar i no pas agenollar-se”. Calia, doncs, “combatre la pesta”.
Arreu se sentien planys desconsolats: “la pesta no perdona”, “l’epidèmia és massa forta”. “Ho sabrem quan ho haurem intentat tot”, afirmaven els més audaços. Els col·laboracionistes, amb obstinat desvergonyiment manifestaven: “Em trobo bé amb la pesta, jo, i no veig per què hauria de fer res perquè s’acabés”. Durant molts mesos, “els presoners de la pesta van resistir com van poder”. Alguns arribaven a pensar “que continuaven essent homes lliures”. Vivien la seva situació immersos en una tràgica monotonia. “Sí, caldria tornar a començar”, quan el flagell hagués estat vençut.
Després de molt de temps, la pesta va anar remetent: “Per fi les portes de la ciutat, tancades durant l’epidèmia, van obrir-se a l’alba d’una bella matinada, saludades pel poble”, mentre el jutge que havia estat testimoni dels fets manifestava que “volia demanar l’excedència”. Els pobladors del país, coneixedors de la història, sabien “que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, i que pot estar adormit durant desenes d’anys”. En aquelles primeres dècades del nou segle havia reviscolat amb força.
Nota final: Les citacions entre comentes provenen del llibre d’Albert Camus La pesta (1947). Per a Camus, “hi havia plagues i hi havia víctimes”. Nosaltres, els catalans, sabem bé qui són les víctimes.