Entre dones guapes

Siguem irreverents: parlem de senyores guapes. En la moral benpensant d’avui, al·ludir a l’atractiu de les dones ha acabat sent considerat una frivolitat, com si en determinats contextos aquest fos un atribut degradant. Potser forma part d’una tendència més estesa, que s’esforça a eradicar la bellesa de les nostres vides i a sobrevalorar l’anomalia, la sordidesa, la ira. “Està massa ben feta”, “es nota que vol agradar”, diuen els crítics d’art en to despectiu davant una obra diàfana i acabada. Vet aquí el pecat: ser bonica, no conformar-se a ser un projecte, un d’aquests works in progress tan de moda, sinó assumir el repte d’arribar a algun lloc, arriscar-se a tocar ni que sigui la vora d’un instant de plenitud. Si l’artista és una dona, el crim es magnifica. En una ressenya, s’al·ludia a “la bella Lee Miller” i “la rara Claude Cahun”. Qui hi sortia perdent, amb la comparació, era la bellesa, perquè un tret del caràcter com la raresa pot tenir efectes inquietants en l’obra, però el fet que una autora sigui de bon veure no sé si deixa cap empremta en el que fa.

S’escriuen unes coses espaterrants, també, sobre les escriptores guapes. Que són simpàtiques i rosses, que tenen una “mirada felina” i uns dits llarguíssims que es passen pels cabells en “un deliciós gest infantil”. Ho vaig llegir en un article i no m’ho creia, però és veritat: una simple cerca al Google dona tres vegades més fruits si combines el nom d’una escriptora i la paraula guapa que no pas escriptora i intel·ligent, posem per cas. I això que la majoria de les que considero atractives es mereixen ser apreciades per totes dues qualitats, encara que només m’interessi llegir-les per una de sola. Hi ha hagut escriptores guapíssimes que han publicat uns llibres abominables, però aquesta eventualitat no dona cap avantatge a les diguem-ne lletjotes, capacitades per escriure productes igual d’infectes. I n’hi ha que, a més de guapes, les benaurades escriuen divinament. Tots en tenim alguna al cap. Dorothy Parker, que de gran va haver de suportar la grolleria que Avedon la retratés com una drogoaddicta moribunda, i Anne Sexton, i Mary McCarthy. L’obra de Lucia Berlin, indiscutiblement guapa, m’agrada força menys que la de Shirley Jackson, que també pujava quatre fills i es passava el dia a la cuina, però no tenia uns ulls tan espectaculars i va acabar obesa, que es perdona menys que ser alcohòlica. En canvi, m’atrau tot de Hilda Hilst, “mística i obscena”, segons coregen els qui s’acosten a la seva poesia perquè parla de sexe i transfiguració. Això és obscè? Però si fins i tot els cargols forniquen, al seu ritme. El problema és que una dona digui que en una rebolcada la saviesa són “les cadenes del goig” i que, quan escriu, li importi un rave el que pensin del seu cos.