Opinió

De set en set

Gent oberta

Quan ulls enter­bo­lits d’intel·lec­tu­als espa­nyols es mira­ven el melic depri­mit per la pèrdua de les colònies ame­ri­ca­nes, artis­tes i escrip­tors de ter­ri­to­ris de cul­tura cata­lana obrien els ulls als horit­zons ore­jats i escla­rits del Medi­ter­rani. És una idea que sug­ge­reix l’expo­sició Medi­terráneo que pre­senta a Màlaga el Museo Car­menThys­sen. Des de l’alba del segle XX, pin­tors, escul­tors i músics de la cata­la­ni­tat abraçaren una estètica adi­ent als postu­lats del nou­cen­tisme: iden­ti­fi­car l’ima­gi­nari clàssic gre­co­llatí amb els espais llu­mi­no­sos i trans­pa­rents que atre­uen una gent oberta, gent que no es cansa de mirar i escol­tar el mar. Els qua­dres del Joa­quim Sunyer de pai­sat­ges arran de la costa, o dels bos­cos i prats del rerepaís de Sit­ges, mos­tren figu­res alli­be­ra­des de tota con­venció, empa­ra­des per la indulgència de l’art sin­cer. Són una subli­mació del nu, estat de gràcia que Mai­llol va mode­lar en l’escul­tura més genuïna de la medi­ter­raneïtat. És la mateixa sen­si­bi­li­tat que va moti­var Soro­lla a València; Mir i Anglada-Cama­rasa a Mallorca; Simone Manca a l’Alguer; i en música, el vila­noví Toldrà del quar­tet Vis­tes al mar, i el valencià Pérez Moya de la sar­dana Mari­nada. El medi­ter­ra­nisme d’aquests con­tem­po­ra­nis reflec­teix el tarannà d’uns pobles que com­pa­tei­xen en el mar català la volun­tat cul­tu­ral d’aco­llir i alhora d’obrir-se a la claror, fins i tot en moments com ara, quan en altres indrets encara es miren el melic fosc de l’imperi que s’enfonsa des de fa més d’un segle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.