Temps perdut?

El dia que es va decla­rar la República cata­lana per part del Par­la­ment, aquell mateix dia, el Senat espa­nyol apro­vava apli­car l’arti­cle 155 i el govern cen­tral, de forma il·lícita i total­ment incons­ti­tu­ci­o­nal, ces­sava el govern català, sus­pe­nia el Par­la­ment i con­vo­cava elec­ci­ons autonòmiques per al dia 21 de desem­bre. En aquell moment, hi havia dues pos­si­bi­li­tats, o millor dit, dues mane­res de res­pon­dre al cop d’estat, de facto, al govern cen­tral: resis­tir, plan­tar cara i fer efec­tiva la república amb el suport entu­si­asta de la població, o bé no fer res i dei­xar la població en mans de la tira­nia espa­nyola amb l’ajuda indis­pen­sa­ble del PSC-PSOE i Ciu­ta­dans. A més a més, tots els par­tits, tots, accep­ten anar a les elec­ci­ons del 21 de desem­bre. De fet, tot­hom va accep­tar l’arti­cle 155. Tot­hom va accep­tar de mala gana, però va accep­tar, que anàvem a unes elec­ci­ons autonòmiques. Unes elec­ci­ons que, mal­grat tots els incon­ve­ni­ents, vàrem gua­nyar els par­tits inde­pen­den­tis­tes.

D’això en fa més de cinc mesos. Què s’ha fet durant tots aquests mesos men­tre l’Estat espa­nyol con­ti­nu­ava apli­cant l’arti­cle 155? Bàsica­ment s’ha par­lat molt de dig­ni­tat, lega­li­tat, república, res­ti­tució del govern injus­ta­ment des­tituït, que no podem aixe­car el cap... i ana­ven pas­sant els dies i mesos i el 155 anava escla­fant Cata­lu­nya. Per dig­ni­tat, legi­ti­mi­tat i res­tau­ració del govern ante­rior, es va pro­po­sar com a pre­si­dent pri­mer Car­les Puig­de­mont, després Jordi Sánchez, després Jordi Turull. I tot ple­gat, res de res, no teníem govern, els pre­sos con­ti­nu­a­ven a la presó, els exi­li­ats a l’estran­ger i les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, cada dia més saque­ja­des i arra­sa­des. I con­tinuàvem par­lant de dig­ni­tat i república. Al car­rer, els uni­o­nis­tes, encapçalats per Ciu­ta­dans i altres movi­ments d’ultra­dreta, cam­pen insul­tant, arran­cant llaços, amenaçant, ino­cu­lant odi a tort i a dret.

Per fi, fa uns dies, el Par­la­ment escull Quim Torra com a 131è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Lla­vors, el nou pre­si­dent nomena govern, entre ells dos empre­so­nats, Turull i Rull, i dos exi­li­ats, Comín i Puig... Ja tenim govern, dèiem. Però no. Ara resulta que el PP no publica el nome­na­ment de con­se­llers al DOGC. I no poden pren­dre pos­sessió. I pas­sen 10 dies d’estira i arronsa. Final­ment, el pre­si­dent Torra nomena un govern en què no hi ha ni pre­sos ni exi­li­ats. El govern espa­nyol està con­tent. Ells han gua­nyat. Cata­lu­nya ha hagut d’aju­pir el cap. Ara tenim el govern que agrada a Madrid.

Ara ens hem de pre­gun­tar: calia espe­rar tants de dies i mesos per arri­bar allà on hem arri­bat? Valia la pena par­lar tant de dig­ni­tat, de legi­ti­mi­tat i república quan tots sabíem com ha aca­bat? Algú s’ha plan­te­jat el mal que s’ha fet al país amb els sis mesos de més del 155?

Si després de la decla­ració de la República no la vàrem por­tar a terme ni la vàrem implan­tar, com ara ens volíem enfron­tar amb l’Estat repres­sor sense tenir ni les ins­ti­tu­ci­ons ni la gent al car­rer? L’única cosa posi­tiva ha estat la inter­na­ci­o­na­lit­zació del con­flicte i la inter­venció de la justícia euro­pea. Però això es podia fer igual­ment amb un govern efec­tiu a Cata­lu­nya i, si això s’hagués fet, ja tindríem el con­sell de la República ende­gat i també el Procés Cons­ti­tu­ent... per tant, glo­bal­ment hem per­dut el temps. Ara, però, cal apro­fi­tar el nou govern i tre­ba­llar de valent per refer tot el que ha malmès el 155 i recu­pe­rar for­ces per tor­nar, amb pos­si­bi­li­tat d’èxit, a la bata­lla inde­pen­den­tista.