Canvi no, evolució

Feia poques hores que a La Moncloa havia començat la mudança davant els ulls enaiguats de força ciutadans esperançats quan, a uns 600 quilòmetres, a Sitges, ja es posava de manifest que l’impacte del relleu probablement quedarà entre zero i res, almenys pel que fa a Catalunya. Potser encara no havien greixat prou els possibles nous argumentaris, però el cas és que tots els representants polítics del Parlament que participaven en un debat del Cercle d’Economia sobre el futur del país –hi eren tots menys la CUP– van reiterar sense gaires matisos les mateixes lletanies a què ens tenen avesats. De res van servir els precs de l’esforçat moderador, el catedràtic Antón Costas, perquè els ponents “ens donessin una alegria” en forma d’acostament, de diàleg serè... I és que algunes coses no són tan fàcils de modificar, com s’havia ensumat tot just començar la taula rodona, quan des de l’organització van comunicar a Costas per l’orellera (que diu Google que és la forma correcta de dir pinganillu) que exigís als representants polítics que s’expressessin en castellà. L’elegant Costas va ser taxatiu: allà tothom parlaria en l’idioma en què se sentís còmode. I ho va saldar amb una broma afectuosa alertant que ell mateix parlaria en gallec, la seva llengua materna, si algú feia el repatani. A la vista de situacions com aquesta i de certes posicions enrocades, la reflexió és que no n’hi ha prou amb el canvi. Cal evolució.