Postdemocràcia i sobirania

El sociòleg i politòleg Colin Crouch va estar fa poc a Barcelona per debatre les raons polítiques de l’increment de la desigualtat. Al marge d’altres consideracions, l’autor de L’estranya no-mort del neoliberalisme va explicar per què Jeremy Corbyn, el vell socialista que de manera inopinada va aconseguir el control del Partit Laborista, va tenir un paper tan moderat com inefectiu en el malaguanyat referèndum del Brexit. El motiu: dins el seu cor estava convençut que l’única manera de recuperar algun dia la possibilitat de fer polítiques d’esquerres era desempallegant-se de la Unió Europea.

Si la veracitat del plantejament s’hauria de veure (que el Regne Unit abandoni la UE no vol dir ni de bon tros que recuperi gaire sobirania econòmica real), el que queda patent és la llunyania creixent entre les nocions de democràcia i de sobirania. Crouch anomena postdemocràcia els estats que funcionen formalment com a sistemes democràtics (amb eleccions, substitució normal de govern i llibertat d’expressió) però on l’abast d’aquesta democràcia es veu progressivament encongit per una elit que delimita el marc de les decisions i coopta les institucions.

Exemples? A l’Estat espanyol, mentre Carme Forcadell segueix a la presó, l’abús de poder ha anat paral·lel a la reducció de l’àmbit d’allò discutible. En l’àmbit europeu, després d’haver defenestrat ja dos governs l’any 2011, la setmana passada el comissari europeu de pressupostos, Günther Oettinger, es despenjava demanant una democràcia respectuosa amb el mercat: “Els mercats ensenyaran als italians que no poden triar populistes en les pròximes eleccions.”

El gir aparentment incomprensible en què es troba el procés secessionista català, la pèrdua de legitimitat de partits i institucions espanyols, el Brexit o l’auge dels moviments populistes d’esquerra i de dreta no són res més que manifestacions diverses d’un moviment de revolta, social i fet des de baix, contra la incapacitat d’influir de manera efectiva en la vida política d’un país. A la pràctica, la distància entre la democràcia, com a concepte, i la seva aplicació esdevenen insuportables.

Té raó Corbyn quan pensa que l’única possibilitat de recuperar polítiques d’esquerres és recuperar sobirania? L’economista Dani Rodrik, que la setmana passada va ser convidat a les Jornades d’Economia de Sitges, li diria que sí. Les democràcies occidentals miren de sacsejar-se les tenalles que les oprimeixen amb resultats encara incerts. La tenalla de la llei com a mecanisme rígid i inamovible. La tenalla de la voluntat dels mercats (dels creditors) com a llindar de les veritats inviolables. La tenalla del poder dels mitjans com a marc d’allò pensable, qüestionable i possible. Sánchez, Torra i les mil-i-una crisis que encara hem de veure no són res més que baules en aquesta llarga cadena de resistències contra una democràcia que molts no accepten que es vagi empetitint dia rere dia.