Emprenedoria o explotació

Fa temps que l’economia dominant i la majoria de mitjans de comunicació insisteixen en el fet que el temps del treball estable, amb contracte (més o menys) indefinit s’ha acabat (com si alguna vegada hagués existit de manera general i continuada). S’ha entrat, ens diuen, en una nova època de treballs no fixos, temporals, a temps parcial, amb contractes a mida. En definitiva, una era de treball flexible i precari que, de fet, ha estat la que s’ha donat la major part del temps des que existeix l’economia capitalista (i fins i tot abans), ja que una de les condicions essencials del desenvolupament del treball assalariat és la precarietat.

Una bona alternativa a aquesta situació, ens insisteixen, és l’emprenedoria, la conversió dels treballadors autònoms i/o independents (freelancers) en petits empresaris que si triomfen es podran convertir fàcilment en milionaris, com demostren els casos d’algunes empreses tecnològiques de Silicon Valley i altres llocs, o bé més recentment el d’empreses, amb no tant “glamur”, com ara Uber, Deliveroo, etc.

Però, en realitat, i al contrari dels que els qualifiquen com una nova classe empresarial, la immensa majoria dels emprenedors (gairebé tots) han de continuar venent la seva força de treball als capitalistes, que per a ells s’han convertit en “clients”. Als capitalistes, aquesta nova situació els permet reduir costos, ja que fan estalvis en salaris, cotitzacions socials, altres beneficis socials. Als freelancers (emprenedors), en canvi, els suposa vendre la seva força de treball segons les peces/serveis que produeixen i a uns preus cada cop més i més ajustats i fent uns horaris molt més llargs que no són pagats. És a dir, en molts casos els porta a una sobreexplotació i a una autoexplotació.

Com que una part important d’aquests freelancers treballen en sectors lligats a la cultura, l’art, la publicitat, els mitjans de comunicació, internet, etc., s’ha parlat d’ells com la “classe creativa” (tot i que també en forma part gent que treballa en altres tipus d’activitat). No cal negar que aquests tipus de treball poden emplenar més personalment, i tenen l’avantatge, es diu, de poder treballar des de casa, sense el control estricte de l’empresari, etc., però això no evita que hi pugui haver igualment explotació. Encara que puguin gaudir de més llibertat individual i independència que els que treballen en una empresa, com que el treballador no és un assalariat en sentit estricte, tot el que importa és que el treball estigui fet i s’han de moure en un context en què la seva força de treball pateix una competència ferotge i una gran pressió a la baixa sobre el que els pagaran (equivalent als salaris) per la seva feina.