La deriva de Ciutadans

La negativa d’Inés Arrimadas a reunir-se amb el president Quim Torra és del tot comprensible. Des del punt de vist de Ciutadans, òbviament. Arrimadas i el seu partit necessiten, com l’aire que respiren, incentivar la fractura social. Requereixen, per poder sobreviure, llançar gasolina al foc. Qualsevol possibilitat que minimitzi la tensió, que acosti posicions, que iniciï el camí del diàleg comporta la seva fi. I no ho permetran. De cap de les maneres. Prioritzaran el seu estatus polític a qualsevol albir d’una negociació. I encara tenen la barra de sortir al faristol del Parlament o fer declaracions als mitjans de comunicació exigint que es governi per a tothom, que es recusin les ferides, acusant l’independentisme de ser el ganivet que ho esparraca tot i que ha portat el país al límit. El cinisme al màxim exponent. Però tant se val. El camí a recórrer és el mateix, amb Ciutadans o sense. I, a més, quin poder té ara mateix el partit taronja? Oposició a Catalunya i no se sap ben bé què, ara mateix, a Espanya. El canvi de govern a Madrid els ha deixat totalment descol·locats i ara gallegen a tort i a dret però sense gaire sentit, sense saber on van i contra qui van. No se’ls pot subestimar, com no es pot subestimar a ningú. No se’ls pot obviar, com no es pot obviar a ningú. No se’ls ha de tancar la porta, com no es pot tancar a ningú. Sempre allargar la mà. Però si no s’avenen a l’encaixada, doncs cap a una altra cosa. Que hi ha molta feina.