El PSC i la frustració

Miquel Iceta aler­tava fa mesos la majo­ria inde­pen­den­tista del risc d’una gran frus­tració si es feia el referèndum. Espa­nya no ho per­me­tria, avi­sava, i tot ple­gat gene­ra­ria una frus­tració col·lec­tiva que podria ori­gi­nar greus pro­ble­mes soci­als. Final­ment es va votar en referèndum i, com deia Iceta, Espa­nya no va per­me­tre que se n’imple­mentés el resul­tat, i els polítics inde­pen­den­tis­tes van aca­bar fent una decla­ració d’inde­pendència que no van defen­sar davant l’envit amenaçador de l’Estat, el 155, i la detenció dels seus diri­gents.

Han pas­sat sis mesos, i la temuda frus­tració inde­pen­den­tista no ha desem­bo­cat en pro­ble­mes soci­als, sinó en una nova majo­ria inde­pen­den­tista al Par­la­ment, i en una nova tena­ci­tat, una mica des­en­ci­sada però resis­tent i pacífica, dels par­ti­da­ris de la república. Si en algun moment s’ha tren­cat la pau social, ha estat en epi­so­dis on la violència con­tra idees i símbols ali­ens pro­ve­nia dels caçadors de llaços grocs, segu­ra­ment frus­trats, ells sí, perquè el pas enrere de les cúpules inde­pen­den­tis­tes –més pre­o­cu­pa­des, i és com­pren­si­ble i pot­ser neces­sari, per alli­be­rar com més aviat millor els pre­sos i exi­li­ats que per res més– no ha silen­ciat ni der­ro­tat el movi­ment social mas­siu que hi ha al dar­rere.

Sobta la pre­o­cu­pació d’Iceta per la frus­tració inde­pen­den­tista, quan el PSC mai no ha sem­blat pre­o­cu­par-se gaire per la que ha anat gene­rant en les seves pròpies bases: ni la renúncia a la idea de república i d’auto­de­ter­mi­nació dels seus ini­cis, ni el No a l’OTAN, ni les refor­mes labo­rals anti­so­ci­als, ni l’eterna pro­mesa d’una Espa­nya fede­ral que mai, ni tan sols gover­nant ells a Madrid, no s’ha pogut ni vol­gut fer rea­li­tat. Això no frus­tra Miquel Iceta? Tam­poc no va frus­trar el “No és no” i el ”des­lliura’ns de Rajoy” que va aca­bar amb la reno­vació del govern del PP? No frus­tra ara, les seves bases, que Iceta reco­mani al nou govern de Sánchez man­te­nir l’estratègia de Rajoy de no apro­par encara els pre­sos cata­lans, trac­tant-los així com a ostat­ges en lloc de res­pec­tar els drets civils d’ells i els seus fami­li­ars? El PSC ha per­dut aquests anys la cen­tra­li­tat que tenia en la política cata­lana, on gover­nava Bar­ce­lona i les prin­ci­pals ciu­tats. No deu ser que, tot invo­cant frus­tra­ci­ons ali­e­nes, ha des­cui­dat la defensa real i sin­cera dels som­nis dels cata­la­nis­tes pro­gres­sis­tes que tant l’havien votat?