Barcelona gran basar

Un munt d’enti­tats –avui dia, si no et cons­ti­tu­ei­xes en enti­tat, no t’escolta ningú– s’han adreçat a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona perquè faci alguna cosa per impe­dir l’acti­vi­tat dels vene­dors il·legals de mer­ca­de­ria il·legal en l’espai públic, cone­guda amb el nom de top manta. Essent així que per­ju­dica tant la lliure cir­cu­lació per car­rers, pla­ces i esta­ci­ons de fer­ro­car­ril, com el comerç com­pli­dor de la llei i els con­tri­bu­ents en gene­ral, i no d’ama­gat sinó davant els nas­sos de tot­hom, qual­se­vol diria que les auto­ri­tats com­pe­tents s’hau­rien sen­tit obli­ga­des a actuar d’ofici. Ni de bon tros; és més, aquesta acti­vi­tat ha estat beneïda i pro­mo­guda pel govern muni­ci­pal. Si més no, han aju­dat a crear un, així ano­me­nat, sin­di­cat de man­ters –si tenen un sin­di­cat, és que tre­ba­llen per compte d’altri; qui és doncs el seu amo?– i fins i tot han inten­tat lega­lit­zar la marca Top Manta, feliçment rebut­jada per l’ofi­cina de patents. Lla­vors, què se’n pot espe­rar? En lloc de denun­ciar una pre­sumpta dei­xa­desa, hauríem de reconèixer que això for­mava part del pro­grama –el de veri­tat, no les fra­ses bui­des que es diuen durant la cam­pa­nya, i que en alguns casos s’esti­ren tot al llarg del man­dat– i que els elec­tors tenen mala peça al teler si han de fer reque­ri­ments explícits per dema­nar, sim­ple­ment, que es com­pleixi la nor­ma­tiva en vigor. Una de les para­do­xes de la democràcia actual són aquests popu­lis­tes que es pre­sen­ten com a ene­mics del capi­ta­lisme sal­vatge quan, a l’hora de gover­nar, apos­ten deci­di­da­ment per la des­re­gu­lació i per la llei del més fort.