Una nova atmosfera

No es pot negar: l’atmosfera ha canviat. Sol passar quan es ventila una casa tancada que feia olor de resclosit. Aquest cop, però, no ha estat una porta o una finestra que s’ha obert, sinó una llosa pesadíssima que, de sobte, ha saltat pels aires i ha donat pas a un doll de claror i a una alenada d’aire fresc. No ha estat gaire més que això. Suficient tanmateix per produir un canvi decisiu en la percepció de les coses per molta gent.

En efecte, dins del túnel sense horitzó on ens havia entaforat, en origen, l’immobilisme del govern espanyol, qualsevol entesa resultava un impossible, gairebé una utopia. I les posicions extremes –l’unilateralisme independentista i l’assimilacionisme espanyolista– hi creixien, s’hi enfrontaven, es feien hegemòniques, polaritzaven la societat catalana. Ha estat el domini de les visceralitats enfrontades, de les identitats en conflicte, del tot o res, de la guerra de propagandes en blanc i negre, sense espai per a la reflexió ponderada i compartida, per a les idees superadores, que esdevenien motiu de riota.

Ara, en canvi, la perspectiva d’una entesa torna a obrir-se camí, es fa de nou versemblant i, en conseqüència, les posicions extremes perden legitimitat i, si resulten un impediment per avançar, es veuran penalitzades per l’opinió general, perdran peu. Un canvi, aquest, certament decisiu. I és que la gent, si ho veu possible, tendeix a superar la tensió permanent i el patiment que comporta, per obrir-se a “parlar-ne”, aquesta facultat del sapiens que li dona grans capacitats constructives, sempre que pugui i vulgui renunciar a fer de les paraules un mer parapet on defensar-se, on atrinxerar-se.

Han seguit les apel·lacions al diàleg i a “buscar solucions polítiques als problemes polítics”, per compte del nou govern espanyol, i la disposició al diàleg “sense condicions” per compte del també nou govern català, així com un plugim balsàmic de bones intencions d’origen múltiple, d’encoratjaments, d’idees per ajudar a refer ponts, per retrobar-se en un nou consens nacional a Catalunya i per avançar cap a un nou pacte entre Catalunya i Espanya... Tot diu “ja era hora”. Quina enorme responsabilitat per als qui tenen a les mans avançar o encallar-ho de nou...

Hi ha un efecte de l’anterior situació que interfereix greument, fruit de la irresponsable judicialització de la política i dels designis d’un jutge que manega la presó preventiva amb una desimboltura digna de millor causa. Hauria d’adonar-se, si no en comparteix els mòbils, que només l’aplaudeixen els qui propugnen la venjança. I que, en el nou context polític, l’empresonament sense sentència d’exponents cívics i de representants democràtics sorgits de les urnes alimenta una dinàmica política que el Congrés dels Diputats ja ha donat per liquidada.

Deia Maria Aurèlia Capmany que el seu desig era “Arcàdia, aquell territori on el lleó i l’anyell dormen plegats”, però que això no se li oferia ara i aquí, només algunes millores prou desitjables. I hi afegia que no estava disposada a renunciar a una mica més de felicitat per a avui a canvi d’una immensa “dignitat” per d’aquí a cent anys. “Per això –deia– m’agrada la política i els polítics que fan pactes.” Hi estem arribant i no hem de permetre que cap comissari de l’absolut se’ns hi interposi.

Això sí, no avançarem si no anem a l’arrel, a les causes de la crisi viscuda, si no se supera la lectura restrictiva que s’ha imposat pel que fa a les “nacionalitats” constitucionals, referides, òbviament, en l’esperit dels constituents, a les nacions històriques, especialment Catalunya i el País Basc. Una lectura restrictiva que recolza en el famós “greuge comparatiu” esgrimit per algunes “regions” i que és la coartada de la voluntat assimiladora larvada que ha perviscut en la cultura política espanyola i que es diu nacionalisme espanyol.

És obvi que el degut reconeixement de les nacions històriques no ha de comportar “privilegis” pel que fa als drets i deures de la ciutadania, però també ho és que ha de comportar aquelles diferències legítimes que exigeix la seva pervivència nacional. És prou evident que l’assimilacionisme no funciona: tot al contrari, exacerba i expulsa. Espanya ha d’assumir-se a si mateixa, no tan sols com a realitat descentralitzada, sinó també com a unió de nacions. I l’Estat espanyol ha de ser-ne l’expressió. Aquest és el pinyol de la qüestió.