El que hi ha al darrere

El llenguatge no és neutre. Una mateixa frase permet reflectir amor i odi, mesellisme i supremacisme, delicadesa i grolleria segons la manera com es pronuncia i en el context en què es dicta. I allò que aquí més m’interessa: la llengua vehicula el pensament. Aquest de vegades respon a qüestions circumstancials (una escalfada) i d’altres mostra arrels més profundes dels baixos del pensament. Aquestes darreres em semblen més importants, ja que no s’improvisen, se solen poder valorar des de la reiteració de qui les diu i permeten traduir idees que superen el verb del moment. Així, de la premsa espanyola em quedo amb el mal cos que aquests dies els ha deixat, a alguns, l’actuació del tribunal alemany de Schleswig-Holstein contravenint les euroordres dictades pel jutge Llarena. Amb un regust més aviat agre, certs mitjans de comunicació espanyols contraposen el Tribunal Suprem espanyol amb aquell altre d’alemany, qualificat d’“análogo a una audiencia provincial española”. Es tracta clarament d’una desqualificació des de la supèrbia i, sobretot, d’una concepció de l’estat, de la seva administració, de la territorialització de les seves competències, que està lluny de cap mena d’aproximació federal. És la dialèctica del supremacisme central contra el provincialisme, la dels que creuen posseir el pou del saber front dels llecs perifèrics, la ciutat intel·ligent enfront de la ruralia pagesa.

Darrere de tot això rau el fet de no entendre la idea del poder compartit, del principi de subsidiarietat, de creure que les institucions que representen els ciutadans han d’estar totes ubicades a la capital, ni cal justificar la concentració d’organismes que ni per la seva finalitat, l’economia d’escala o l’abast de la seva funció ho expliquen. Un bon jutge no necessita viure a Madrid per exercir la seva responsabilitat. La justícia ha de ser cega també al lloc des d’on s’exerceix. Més encara, la llunyania pot donar perspectiva i treure la pressió procedent d’on es concentra el poder. Tampoc es justifica la Biblioteca Nacional situada a la vora de la Castellana, ni el Banc d’Espanya a Alcalá, ni el Centro de Estudios Constitucionales a Atocha ni l’Instituto Oceanográfico al Corazón de María, que així es diu el carrer madrileny. I molts d’altres. Aixequem la mirada: Bonn, Berlín, Frankfurt; Canberra, Sydney; Sacramento, San Francisco; Otawa, Mont-real, Quebec. Versus Madrid o París, fi de comparacions.

El menyspreu de considerar que un jutge de províncies és un mal jutge prové d’un centralisme que identifica la part amb el tot, l’administració central amb l’Estat, i que es fa valorar, des de la seva comoditat vital, com a bé comú de tots els ciutadans. Que pretén facilitar amb la seva centralitat el bon funcionament de les coses (de les pròpies, és clar!). Que no entén que un desplaçament és per a molts un cost enfonsat que sobrepassa el temps de viatge. Fiscalitzadors que no accepten la compensació complementària per pertànyer a un organisme públic que obliga a la residència habitual i que significa de fet un desincentiu a participar o acceptar rebre un menor salari real efectiu. Que ignoren que pagar un desplaçament no basta sense una mitja dieta que l’acompanyi. Que ni se’ls acudeix que una beca que comporta pràctiques a determinats llocs de l’administració central dona una oportunitat efectiva només als que viuen allà mateix; que la declaració d’interès d’una subvenció no es pot limitar al viatge a la capital. Que activitats finançades entre tots i fetes des de les seus centrals de les organitzacions provoquen efectes desiguals, atesos els costos d’oportunitat d’accés. Que hi ha vida intel·ligent més enllà de la capital del regne.

El problema d’aquestes qüestions és que des del centralisme espanyol es dona per suposada la legitimitat d’aquesta manera d’entendre l’administració: la ubicació, el règim horari, les festivitats que s’han de celebrar, com es fan arribar les notificacions, com s’entenen els costos d’espera. La centralitat dels organismes, dels museus, dels instituts oficials, el lloc de reunions de les comissions estatals, etc. en un mon de xarxes de telecomunicacions no deixa de ser una antigalla que els ciutadans perifèrics continuem patint. Esperem, almenys, que no es digui que la seva perpetuació es fa en benefici de tots i no d’uns quants, que hi són darrere. Ni que suposin que, si fóssim llestos, tots viuríem a Madrid.