Les restes del pollastre

Hi ha una frase de Benjamin Franklin que em sembla oportú recordar. Diu: “Aquells que renunciarien a una llibertat essencial per tal de comprar una mica de seguretat momentània, no mereixen ni llibertat ni seguretat i acabaran perdent ambdues”. Els governants d’aquest país van renunciar a una llibertat essencial el 10 d’octubre del 2017, quan després de proclamar la independència de Catalunya, tenint majoria absoluta al Parlament i als carrers, van decidir que en lloc d’arriar la rojigualda hissaven la bandera blanca davant un Estat que històricament ha estat implacable amb tot allò que ha posat en qüestió alguns dels seus dogmes fonamentals, entre ells la sacrosanta unitat de la pàtria. La resta, prou coneguda, ja és història. Val a dir que una història estranya i per a molts inexplicable, les claus de la qual esperem conèixer un dia per interpretar què va passar exactament rere els murs de Palau i en els telèfons d’alguns polítics catalans i espanyols.

He fet aquest petit exercici de flashback perquè trobo que aquell és el punt que va anar generant a poc a poc –gairebé es podria dir que meditadament...– una inflexió en el discurs polític de l’independentisme català –a excepció de la CUP, a la qual cal agrair-li la coherència– des d’aquell dia i, com a mínim, fins avui. Des del 10 d’octubre del 2017 s’han anat produint un seguit de renúncies que fins i tot han arribat a sembrar el dubte de si els polítics independentistes volien realment la independència o estaven jugat a la versió 2.0 del peix al cove. La primera renúncia va ser acceptar que no es podia investir president Carles Puigdemont. I creure en el poder del 155. El 155 no existia. L’articulat se’l van inventar i en la seva majoria era inaplicable. Ho hauria estat si els funcionaris de l’administració catalana i els càrrecs polítics no haguessin tingut por i haguessin fet resistència passiva. Hi ha funcionaris catalans que han explicat que ningú mai va posar un peu als seus despatxos i d’altres que expliquen que s’autocensuraven, deixant projectes al calaix perquè no els els tombessin des de Madrid per telèfon. Por. No era el 155. Era la por.

A partir de l’acceptació que no es podia investir Puigdemont hi havia certes sortides: convocar l’Assemblea d’Electes; prendre el relleu des dels ajuntaments davant una Generalitat de facto inhabilitada; mobilitzar el poble ininterrompudament... És clar que per fer certes coses cal convicció i en els últims mesos n’ha faltat molta.

Comencem a perdre quan Espanya ens pren el relat. De nou els nostres polítics els ho posen fàcil. Quan es va decidir no reeditar Junts pel Sí el 21-D, a banda de trencar la continuïtat d’un projecte polític únic que havia estat foragitat per la força del Parlament, tots sabien que Ciutadans es convertiria en la primera força política. Un altre regal. Tan mals estrategs tenim...? On queda allò del país davant de tot interès partidista? I després el ridícul en el ball de presidenciables...

Tota estratègia catalana política ha fracassat després del 10-O perquè vam acceptar el marc mental dels polítics espanyols. Vam caure en un parany molt ben descrit en el llibre No pensis com un elefant de George Lakoff, que és entrar a debatre els termes que s’imposen des del conglomerat d’interessos que és Madrid. I la darrera cosa que hem fet és donar per fet que Espanya és una “democràcia” que es pot permetre tenir presos polítics; així és com els nostres representants comencen a advocar per l’acostament dels presos, quan el que han de fer és plantar-se per demanar-ne l’alliberament. Parlant d’acostar-los donem per fet que hi ha un motiu racional (si més no l’esgrimit per una part) perquè siguin a la presó, i de motiu no n’hi ha cap. És molt trist sentir les històries dels llargs viatges dels familiars amb mainada petita cap a les presons, però això no ens ha de separar de l’única veritat acceptable: Espanya manté en cel·les, abusant de la presó preventiva, persones que no han comès cap delicte. Quan les dues parts acorden que hi ha presos, qui els té presoners té una carta més a la baralla que li reforça la posició de força. I els altres acaben caient en el parany de negociar les restes del pollastre que han quedat a taula perquè treure aquestes persones de la presó és una prioritat, que pot acabar passant, fins i tot, davant del motiu que els hi ha portat: la defensa pacífica i democràtica del poble català a exercir el dret a decidir. Sisplau, que algú porti una brúixola i una llanterna, que sembla que n’hi ha uns quants que s’han perdut al bosc...