Literatura hiperlocal

Una de les for­mes nar­ra­ti­ves més interes­sants del nos­tre segle és la lite­ra­tura hiper­lo­cal. El cen­tre d’intenció d’aquesta lite­ra­tura no és la vida d’un per­so­natge o la trama d’una història, sinó la cons­trucció d’un espai, les modu­la­ci­ons i inten­si­tats que com­po­nen un lloc. Penso en el que fa Joan Todó amb la Sénia, Adrià Pujol amb Begur, Marta Rojals amb la Ribera d’Ebre, Fran­cesc Serés amb el Baix Cinca o Ber­nat Dedéu amb el tri­an­gle entre ram­bla de Cata­lu­nya, l’Ate­neu i l’Ascen­sor.

Lite­ra­tura hiper­lo­cal no vol dir loca­lisme, ni cos­tu­misme, ni des­cripció de pai­satge. No és la lite­ra­tura del meu poble: com diu un per­so­natge a L’horitzó pri­mer de Todó, “Lo meu poble! Si fos meu me l’hagués venut!” Es tracta més aviat d’un tipus d’ins­tal·laci­ons tex­tu­als que nar­ren els espais per on cir­cu­len, no pas sub­jec­tes amb una psi­co­lo­gia inte­rior desen­vo­lu­pada, sinó cos­sos, veus, pells, abs­trac­ci­ons, cròniques. Els per­so­nat­ges viuen arre­lats però no dei­xen petja, no tra­cen una tra­jectòria vital, i dels seus movi­ments ale­a­to­ris no se’n pot fer cap ruta literària. Són una mena d’excrescències amb les quals els llocs con­tra­a­ta­quen el turisme.

Allò hiper­lo­cal ja no fun­ci­ona com els espais lite­ra­ris de la moder­ni­tat. El Dublín de Joyce, el Yok­na­pa­tawpha County de Faulk­ner, el Macondo de García Márquez o la Mequi­nensa de Mon­cada repre­sen­ta­ven al·lego­ries més enllà de si matei­xos: l’auto­co­lo­nit­zació irlan­desa, el sud der­ro­tat a la guerra civil ame­ri­cana, l’hibri­disme lla­ti­no­a­me­ricà o l’enfon­sa­ment de Cata­lu­nya en el pantà del fran­quisme. El lloc hiper­lo­cal, en canvi, ja només es repre­senta a si mateix, és sin­gu­lar i glo­bal alhora. En la moder­ni­tat tot s’arti­cu­lava al vol­tant del con­flicte entre allò nou i allò antic. Però en la glo­ba­lit­zació ja no hi ha distància tem­po­ral entre els espais múlti­ples i dife­rents. Tots vivim en el mateix pre­sent històric i, tal i com veiem cada dia a inter­net, tot allò que passa és imme­di­a­ta­ment com­pren­si­ble com a local i com a glo­bal.

Si abans el repte era des­xi­frar les al·lego­ries de cada lloc, com hem d’inter­pre­tar la lite­ra­tura hiper­lo­cal? En un relat d’Esca­far­lata d’Empordà de Pujol, el nar­ra­dor explica que se li ha mort la mare i que una nit els amics pro­cu­ren que una noia s’embo­li­qui amb ell per con­so­lar-lo. Però ell fuig com pot i acaba dient que “abans d’arri­bar a casa pujava al cas­tell de Begur, a pelar-me-la enca­rat a nord –en línia recta, més o menys, amb el Canigó”. El Canigó, doncs, que en Ver­da­guer repre­sen­tava l’ideal del cata­la­nisme cristià (“la mun­ta­nya enga­llar­dida”, “el monu­ment de Déu”), aquí ja no es repre­senta sinó a si mateix: com l’ona­nisme del nar­ra­dor, el seu sen­tit és auto­re­fe­ren­cial, auto­de­ter­mi­nat, sobirà.