Qüestió de perspectiva

Les coses que es presenten d’entrada més estantisses i provisionals són de vegades les que duren més. Quan van fer rei Joan Carles, els graciosos de guàrdia li deien “el breu”. La provisionalitat del govern Sánchez sembla acceptada per la majoria, de manera més o menys entusiasta i explícita. Cada dia en passa alguna, i el que s’havia dit ahir ja no serveix perquè un fet inesperat ho capgira, i sobre el que acabem d’afirmar tenim la gairebé certesa que té les hores comptades. Alhora, quan s’analitzen els fets del dia, sovint les vísceres juguen una mala passada, i l’objectivitat –o l’intent d’objectivitat– del comentarista l’anorrea un assalt insuportable al mínim sentit de moralitat.

En vista de tanta volatilitat –tanta, que fa enyorar la liquiditat de Bauman–, potser il·lustraria ampliar l’angle de visió, mirar d’on venim per saber cap a on anem. Tot ve de les potinejades a l’Estatut frustrat de Maragall? Del 3% a partir d’on –i amb un innegable esperit venjatiu– els d’ERC van optar per l’aliança amb els socialistes?

Vist amb perspectiva, cada fet en si mateix perd rellevància, i alhora el conjunt dibuixa una figura capaç d’explicar-ho tot. Quan tot encaixa, busca on t’estàs equivocant, diu en proverbi xinès. Hi ha, certament, coses que no encaixen i incidents imprevistos, difícils d’explicar fora de l’estupidesa del governants, com ara la manera com el PP va tirar per la borda unes eleccions que tenia guanyades entestant-se a atribuir a ETA l’atemptat de l’11-M. Entre els polítics hi ha lladres –en abundància–, nepotistes, mentiders –la immensa majoria–, i fins i tot psicòpates, però és més complicat d’imaginar que hi hagi idiotes. Tret, és clar, que no es posi el llistó prou amunt –tampoc seria tant– per concloure que en són tots.

Si ens ho mirem, doncs, des de lluny, ho engloba tot una àmplia operació recentralitzadora, al cap i a la fi liquidadora de les vel·leïtats d’autogovern i fins i tot d’autoadministració de Catalunya, engegada per Aznar i impertorbablement continuada per Zapatero i Rajoy, cadascú al seu estil amb mateix propòsit. L’estratègia és clara i sistemàtica: obstruir polítiques, escatimar recursos, incomplir compromisos, extraure diners, respondre qualsevol requeriment amb insults, desqualificacions i augmentada reiteració de l’acció objecte del greuge.

A part del resultat anorreador en si, l’estratègia ha tingut un altre efecte: la reacció de la majoria de la població catalana, que, a més d’empènyer el govern i les institucions a reaccionar, s’ha organitzat ella mateixa des de la base: l’ANC, l’Òmnium recuperat en clau política i els CDR. Per descomptat, això formava part del pla espanyol, i ha servit per engegar la maquinària repressiva d’inequívoca pestilència franquista que ja coneixem: presos polítics, institucions liquidades, exiliats, conculcació de la llibertat d’expressió.

Som més o menys on l’extrema dreta espanyola –que no ha abandonat mai el poder, ni durant els fraudulents i pestilents interludis psoecialistes– havia planejat, i en aquest punt m’agradaria equivocar-me, perquè vist com han actuat trobo més que plausible que el govern i la justícia espanyola havien previst les possibles reaccions dels gestors catalans, però està clamorosament clar que els catalans no s’havien ni remotament imaginat l’actuació dels espanyols. I encara pitjor: continuen incapaços d’analitzar la situació més enllà del propi marc mental, continuen mamant-se el dit sense veure que a l’altra banda tot està igual.

Tornant al dia a dia, no veig cap detall que qüestioni la hipòtesi. Els economistes diuen que la ministra d’Economia, Nadia Calviño, ha estat col·locada per la UE, d’on fins ara era la directora general de pressupost, i beneïda, entre d’altres, per la senyora Botín. En referència directa amb Catalunya, sembla practicar-se –dic “sembla”– allò que se’n diu encendre una espelma a Déu i una altra al diable. Tot i que en termes objectius, o sigui materials, cal no esperar-ne res –tampoc depèn d’ella–, les formes i les neurones estan garantides en el tracte amb la Meritxell Batet, a qui tinc el gust de conèixer. Serà la cara angèlica; la diabòlica –més aviat claveguerística– és aquest Borrell, d’una mala llet i inclinació a potinejar en l’insult per jutjar intencions i persones abans que debatre arguments que depassen la capacitat adjectivadora d’aquest cronista.

Reprenent l’inici: l’actual provisionalitat és tal com sembla? El govern Rajoy s’ensorrava de corcament. No som en una alternativa real, som en un moviment autoregenerador d’un sistema extractiu i intrínsecament corrupte. Fins a la pròxima.