Entre l’espasa i el banquet

Aquests dies, El Celler de Can Roca és objecte de dures crítiques pel fet que una part dels actes de lliurament dels premis Fundació Princesa de Girona es faran a les seves instal·lacions del Mas Marroch de Vilablareix. Des d’amplis sectors del sobiranisme els han reclamat que renunciïn a aquest encàrrec, en línia amb el rebuig que tant l’Ajuntament d’aquest municipi com el de Girona han manifestat per ser amfitrions d’aquesta celebració.

Una reclamació que ha anat acompanyada d’una important pressió mediàtica i d’unes desqualificacions que són lamentables pel to i demagògiques pel fons: perquè només des de la ignorància o la mala fe es pot oblidar que la manera de fer dels germans Roca està impregnada d’amor per l’entorn i pel nostre país i que n’han deixat testimoni amb tanta generositat com discreció. L’1-O, sense anar més lluny.

Per tant, en comptes d’exigir purismes o de disparar alegrement el dit acusador i desfermar la delirant xerrameca de les xarxes socials, ens hauríem d’haver preguntat quines raons poden haver impulsat els Roca, gent amb aquest palès nivell de compromís, a assumir aquest encàrrec. I també, com és que la Fundació Princesa de Girona no el retira quan observa que provoca un nou episodi de rebuig social i, a més a més, situa un dels centres d’aquest talent que diu que impulsa entre l’espasa reial i la paret popular.