La llei del mar

Francisco y Catalina és el nom d’un vaixell de pescadors de gambes d’Alacant que ara fa dotze anys es va fer conegut. El recordo sovint quan es repeteixen casos com el de l’Aquarius. I perquè t’adones que passen els anys però els problemes persisteixen i no hi ha voluntat per solucionar-los. I si no ho fa la política, ho fa la ciutadania. Com va passar aquell 17 de juliol del 2006. Els deu pescadors del vaixell alacantí treballaven en aigües de les costes de Malta pescant gambes quan van veure un bot ple de persones a bord que s’enfonsava. Aquells homes que només viuen de la seva feina al mar, que anaven en una embarcació amb l’espai just per a ells i les seves eines de treball, no van dubtar ni un instant. Van deixar el que feien i els van rescatar. Hi havia 51 persones, entre les quals, una dona embarassada i dues criatures. Aquell gest que després també han tingut molts altres pesquers, alguns l’han pagat molt car, incloses penes de presó, acusats de col·laborar amb la immigració il·legal. Per aquest motiu hi ha molts vaixells que passen de llarg quan es troben amb barcasses d’immigrants. Ja sabien a què s’exposaven: a no cobrar –perquè si no treballen, no pesquen i no venen– i a multes o condemnes. Els era igual. El que no es pensaven era trobar-se amb l’actitud de les autoritats. Primer les malteses, que els van prohibir que atraquessin a cap dels seus ports, no volien problemes. I després les europees, que es van estar més de vuit dies per decidir què feien amb les 51 persones. Va començar un mercadeig obscè entre els països que a canvi de contrapartides de Brussel·les estaven encantats de rebre uns quants immigrants. Més de vuit dies per decidir el futur d’unes persones que es van llançar al mar buscant un futur. A bord del pesquer ho tenien clar. “Avui són ells, demà hi podríem ser nosaltres.” Allò que els polítics van trigar més d’una setmana a decidir, ho tenien molt clar els mariners que tripulaven el Francisco y Catalina. Va predominar la llei del mar.