Els gestos i les paraules

Ja fa anys que em sento més meus els Reis d’Ori­ent que no pas els reis d’Espa­nya i el fet que demà Felip VI pre­si­deixi la inau­gu­ració dels Jocs del Medi­ter­rani m’és bas­tant indi­fe­rent. N’hi haurà molts, de senyors amb cor­bata que figu­ra­ran a la foto i ja és ben trist que amb les cares noves que estem assi­mi­lant fruit dels esde­ve­ni­ments polítics dels dar­rers temps sigui la d’aquest rei que a mi no em repre­senta de les poques que ja hi figu­ra­ven al començament, junt amb la de l’alcalde de Tar­ra­gona, Josep Fèlix Balles­te­ros, aquest sí legítim pro­ta­go­nista de l’esde­ve­ni­ment. Ja sé que ser-hi o no ser-hi, en aquesta foto, diu mol­tes coses i que en política a vega­des par­len més els ges­tos que no pas les pròpies parau­les. I ja sé que de ges­tos i de parau­les n’hi ha hagut de massa grui­xuts per fer veure que aquí no ha pas­sat res. I encara que jo rela­ti­vitzi el que digui o faci algú per qui no em sento repre­sen­tada, ja està bé que se li dema­nin, per carta o de viva veu, dis­cur­sos con­ci­li­a­dors i vies de diàleg. Però tin­guem clar que demà, a Tar­ra­gona, no hi ha ni una cimera política ni una tro­bada de caps d’estat, hi ha la inau­gu­ració d’un esde­ve­ni­ment on espor­tis­tes i tar­ra­go­nins hau­rien de ser els pro­ta­go­nis­tes. Que hi hagi els que els toca ser-hi i que públi­ca­ment tot­hom els pugui aplau­dir o igno­rar en funció del que el cor els dicti. És por­tes endins i lluny de flai­xos i càmeres que cal apro­fi­tar per fer els ges­tos impor­tants de veri­tat i encar­ri­lar solu­ci­ons polítiques.